Papallona viatgera

Jo era una papallona que viatjava.

Un dia d'estiu la calor em sufocava i em vaig aturar al damunt d'un gelat de neu que es fonia sota els raigs del sol. Les potetes se'm van omplir d'una sensació de gel dolça que em va fer estendre les ales en un moviment de llibertat, els meus colors traspassats per aquella llum càlida que em feia voler tancar els ulls i submergir-me en ells eternament.

Les persones, com sempre, passaven sense adonar-se que al costat dels seus peus caminants hi havia una petita i valenta papallona viatgera.

Però aquell dia hi havia una noia, un ésser, enmig del carrer. Em va cridar l'atenció. Era petita i estava ajaguda al terra, mirant en la direcció contrària d'allà cap a on els rostres veloços, del món, apuntaven. No anava enlloc però semblava observar alguna cosa fascinada.

M'hi vaig acostar, seguint la meva naturalesa.

- Què hi ha?

Ella em va assenyalar un punt de l'horitzó ple de buidor. Després em va mirar amb els ulls brillants, plens d'emoció continguda. Es va emportar les mans al pit com si volgués alentir el seu cor fent-hi pressió al damunt. Em va somriure.

- No sents que és la melodia més maca del món?

Jo no sentia res. Els passos ràpids de la gent, res més. Em va tornar a assenyalar l'horitzó com per dir-me en què m'havia de fixar per sentir-la. Però no la comprenia.

- És difícil començar-la a sentir. Jo abans corria com tots els altres, però quan la vaig escoltar vaig caure immediatament a terra i vaig quedar-me per sempre més aquí, ajaguda, observant el seu so. Ara només desitjo ser capaç d'apropar la melodia més a mi. Poder arribar a sentir-la encara més, molt més, i fondre'm en ella. Vull que la meva ànima sigui capaç de fer-la sonar per si mateixa perquè el so sigui el més a prop possible de dins meu! Aquest és el meu desig.

Em vaig quedar una estona més contemplant-la, sense comprendre. Després, quan vaig veure que ella ja havia perdut la noció del temps i que es deixava emportar per la màgia en què només ella creia, vaig aixecar el vol. 

Perquè jo, era una papallona viatgera.

Marta F.

Llums de tinta

Les vores esmolades de la roca se’m clavaven a l’esquena i jo sentia com cent petits fiblons de pedra i plens de mort m’intentaven xuclar tota l’energia que encara hi havia al meu cos. Camins de sang es dibuixaven per la meva esquena nua plena d’esgarrinxades, i jo no sabia si queien a causa de les ferides o bé per formar petites cascades de vida que buscaven les navalles de roca per dir-los en veu baixa: “Si voleu vida, busqueu-la en nosaltres, no en aquest cos que ja quasi ha perdut la seva naturalesa humana.” – perquè sang vessada és vida que viatja –.

El meu interior era ple d’una calidesa que em cremava i vaig tenir la certesa que no tornaria a moure’m. Els batecs del meu cor eren l’única música que podia sentir ara: lents, sentenciosos, anhelants de vida. Una vida que no trobaven a dins meu, perquè em sentia morir.

No sabia si els meus records estaven simplement amagats en un indret desconegut de la meva consciència, o si havien estat eliminats del tot. Començaven en el moment en què vaig arribar a aquella platja; mai sabria si va ocórrer per accident o si jo només recorria els camins que el destí m’havia marcat des de feia tota una eternitat.

Jo era a la platja infinita de pedres que tallen. Vaig mirar la Lluna; mai l’havia vist tan grossa, imponent, just per damunt de la línia del mar i del cel. Hi havia un petit núvol gris que viatjava lentament per davant seu. Vaig somriure. Vaig pensar que era molt valent. De sobte, vaig tenir un desig molt profund: el primer desig dels meus records. Volia tocar-lo; volia alçar el braç i palpar-lo i sentir si era de cotó o d’acer mentider. Però així que ho vaig intentar fer, el núvol començà a avançar més de pressa i la por va superar el desig: no volia perdre’l de vista mai.

Vaig seure per contemplar-lo. Somreia i intentava no tancar els ulls per no perdre’l. L’aigua salada no m’arribava als peus tot i les seves onades immenses. No hi havia sorra, només pedres grises i negres. N’hi havia moltes i totes brillaven. Vaig preguntar-me si el meu núvol podria estar fet de pedra d’estrella.

Em vaig fixar en una llum que brillava com no ho feia cap altra: ni els estels, ni les pedres, ni la Lluna mateixa. Potser sentien enveja. Era una llum que es dibuixava al llenç del cel. Anava canviant de forma i de colors, i era plena d’una màgia que m’atreia tan intensament que, per un moment, vaig oblidar el desig de la meva ànima d’arribar a tocar el núvol del cel.

Em vaig aixecar i vaig començar a caminar de la mà del mar. M’acariciava els peus i m’animava a continuar. No sé quant de temps vaig estar avançant, però em creia estar arribant a l’infinit.

I la visió que vaig tenir llavors em va paralitzar. No era la llum, era Ell. Era l’Àngel.

Les seves ales immenses semblaven grans ombres que es retallaven contra la Lluna. Alçava els braços per damunt del cel i de les seves mans sortien llums; màgia. Les movia d’un lloc a l’altre, les feia canviar de color i els mormolava en veu baixa secrets que les feien ser especials. Jo l’observava captivada i tremolava com una fulla d’aquelles que sacseja el vent.

Llavors, em vaig fixar en els seus ulls, en els seus ulls plens del reflex de les llums que produïa la seva ànima. Vaig sentir la necessitat de saber de quin color eren. Per això, vaig intentar apropar-m’hi, amb cautela. Tot semblava anar bé i jo seguia sent inivisible per a Ell. Però quan hi vaig ser ja a pocs metres, va fer brillar les llums amb molta més força, gairebé amb fúria. Ara eren vermelles, violades, blaves. Volia descobrir per què ho feia, què l’havia fet canviar.

I vaig trobar la resposta en el color dels seus ulls. Color de núvol gris. El color del meu núvol. Vaig girar-me ràpidament cap a la Lluna i la vaig mirar amb ulls suplicants: el núvol era a punt de desaparèixer del blanc lunar. M’imaginava a mi mateixa corrent per sobre del mar, cridant desesperadament, però el meu cos era immòbil. Com el d’Ell. Havia fet cessar les llums i ara observava l’escena sense respirar, deixant de viure durant uns instants.

Fins que el núvol va amagar-se del tot.

Sentia el buit oprimint-me el pit. Un buit de significat i de sentit. Impotència i temor. No sabia què fer. Vaig mirar l’Àngel durant una llarga estona. Tenia la mirada clavada a les ones i una llàgrima li queia pel rostre perfecte, inexpressiu.

I de sobte, em va mirar. Em vaig trencar per dins: els seus ulls no tenien color. Va alçar les ales i em va mirar amb una expressió inefable. Va començar a apropar-se a mi, amb passos serens, amb la llàgrima relliscant-li coll avall. Jo no volia córrer però sabia que ho havia de fer: el terra es fonia als seus peus. Era com si tot ell estigués nimbat per una aura de màgia que emanava calidesa. Les pedres de la platja de pedres es desfeien al seu pas i amenaçaven amb ofegar-me.

La fugida va començar. Corria d’esquenes, sense poder deixar de mirar els seus ulls. Les pedres eren tallants i gairebé cremaven. L’aire que hi havia darrere meu semblava voler aturar-me convertint-se en heures invisibles que m’omplien d’esgarrinxades. Només sentia el soroll de les puntes de les seves ales arrossegant-se pel terra i el de la Lluna que plorava.

La meva esquena va xocar contra una roca. Les seves vores esmolades se’m clavaven al cos i jo sentia com cent petits fiblons de pedra i plens de mort em treien tota l’energia que encara hi havia al meu cos. Camins de sang es dibuixaven per la meva esquena nua plena d’esgarrinxades.

L’Àngel, inexpressiu, s’apropà més a mi. El terra dels meus peus es va fondre i vaig haver d’aguantar-me com vaig poder a sortints de la roca. La meva pròpia sang desapareixia en el mar de pedra grisa i negra.

- L’has fet desaparèixer.
- Jo m’estimava el núvol.
- L’has fet desaparèixer perquè vas deixar de creure en ell.

No l’entenia. El meu desig era real, però va ser la seva llum...

- Ha sigut culpa teva. Tu produïes aquella llum.
- Però tu no ho vas comprendre. No vas comprendre que si t’oblidaves d’ell un sol segon, hauria desaparegut de dins teu.
- Però ell seguiria existint davant la Lluna, recorrent el seu camí.

Em va observar llargament. Em sentia intimidada perquè podia veure que buscava coses a dins meu que no trobava.

- No ho entens.

Sentia el dolor del buit. De l’anhel.

- Explica-m’ho.

Tot era difuminat. Seguia sentint l’escalfor de la seva aura, que cremava la mica de vida que em quedava. Es va intensificar quan se’m va acostar encara més, com si volgués que no fossin les seves paraules les que jo sentís sinó les vibracions de la seva pròpia ànima.

- Les llums. Les vas fer desaparèixer. Eren un reflex del núvol; però tu, com que te n’havies oblidat, les vas veure boniques, buides. De les llums, els humans en dieu “tinta”.

S’anava fent transparent i ja no cremava sinó que el fred de la mort em congelava.

- Per què morim, ara?

Em vaig quedar amb la imatge del seu somriure incolor, compassiu, gravat als records.

Tot va desaparèixer. No hi havia cap rastre de llum. I llavors, van començar a arribar les onades, l’una després de l’altra. Em van rentar uns ulls que no existien i vaig saber a l’instant que m’havien condemnat per tota l’eternitat a mirar el cel, en forma de pedra d’estrella, en cerca del meu núvol gris d'estel.

Marta F.

Glaçades

- Però què està dient?

- El que sents.

- Vol fer el favor de deixar-me anar?

Clavà els ulls en els seus durant alguns minuts, sense parpellejar. Caigué al terra esgotat. L'home s'ajupí mentre ho feia, sense deixar-lo de mirar en cap instant.

- No ho entén? Jo vull viure la meva vida. Deixi'm marxar.

L'home féu un mig somriure. Agafant-lo dels cabells l'obligà a aixecar-se i apropà el seu rostre a pocs centímetres del d'ell. Ara les marques del temps i de la mort es feien clarament visibles en els seus trets.

- Mai la viuràs; parles però no la vols. Per què no em mates?

El jove sentí que la còlera l'envaïa. Aquell home s'estava burlant d'ell abocant-lo al precipici de la mort. Tenia agafats els fils de la seva ànima a través de la mirada i ara l'instava a revoltar-se. Sabia que ho feia perquè s'adonés que ell en realitat era un simple titella ple de sentiments estúpids.

- Vinga, mata'm.

- Però amb què vol que ho faci?

I acostant-se a la seva orella, murmurà:

- Amb el ganivet que tens a la teva mà.

Ganivet? Acer tallant. El seu puny es tancava al voltant de la fulla assassina i un rajolí de sang violàcia queia, provocant una fina pluja de brillants gotes.

L'home deixà anar una rialla. Tragué les mans del seu cabell i se n'allunyà uns passos, sense deixar-lo de mirar fixament. Tornà a somriure.

- Has vist que patètic?

I ell acotà el cap, ple de dolor. No podia obeir-se; li estava sent treta la vida. El seu rostre era amarat de suor, però el fred glaçava les gotes de sang de la mà, que es trencaven en mil bocins quan arribaven al terra. Intentà treure valor de dins seu. Aixecà la mirada lentament cap a l'home. Les llàgrimes de llum començaven a caure.

Un altre cop la rialla.

S'hi acostà de nou. El noi s'arrambà a la paret tant com pogué, fins que aquesta li digué prou, que ja li havia arribat la fi. L'home, amb delicadesa, li agafà la mà amb el ganivet i la posà davant el ventre d'ell.

- La mort. Ho entens?

I dolçament impel·lí les mans de la persona cap a la seva pròpia ànima, enfonsant la fulla al cos en el camí. Havia deixat de plorar i ara l'observava amb l'expressió del buit més profund als seus ulls. L'home li acaricià els cabells mentre ell queia abatut al terra brut, sota la tènue llum provinent d'un carrer ple de gent que hi havia a la vora. Encara aguantava la fulla amb les mans. No sentia dolor. Tancà els ulls uns segons i veié foscor. Els tornà a obrir i l'home ja no hi era i la navalla no existia, però la ferida seguia vessant sang, ara negra. Era càlida.

Mirà cap a la llum, les cames de les persones que passaven. Tancà els ulls. Es sumia lentament en un dolç sopor. Sense fi.

Marta F.

Irreal

I és que passava que ella no corria, tan sols es deixava arrossegar.

Tenia els ulls tancats i sentia el so de passos veloços que es confonien els uns amb els altres. Podia olorar un aire que era sempre buit i uniforme i un terra de roca negra que mai s'acabava.

Sabia que aquells passos l'arrossegaven cap al no res, allunyant-la de qualsevol camí. Però no estava segura si ho feien entrant en contacte amb el seu cos, o si eren els seus propis peus que es movien al ritme dels seus.

A la foscor de les seves parpelles hi intentava trobar colors. S'havia dit a si mateixa que li agradaven les coses petites i boniques, però en realitat només ho creia perquè era l'únic que era capaç de veure. Formes, colors, sensacions. En aquella negror creia trobar-hi punts de lluïssor i llavors simplement imaginava.

Irreal.

I quan aquesta paraula apareixia dins seu, tota la foscor que contenia l'absorbia per dins: forat negre.

Dolor.

I era quan el sentia que podia obrir els ulls durant uns instants, potser alguns segons. I es veia envoltada d'un cúmul etern de persones que corrien al seu voltant sota un cel vermell com la sang. I tots cridaven: "Precipici! Precipici!". Intentava aturar algú qualsevol, agafant-lo de les espatlles, apropant-s'hi molt a la cara i mormolant: "Marxem d'aquí...". I ella no es veia reflectida als seus ulls però la persona allargava la mà cap a ella, cap al seu cos eteri i transparent que no tenia lloc a l'aire. "Però si tu no ets! Deixa'm en pau. Bon viatge." I dient això i clavant el rostre a l'hortizó, marxava.

I els segons s'acabaven i un altre cop tancava les parpelles i s'oblidava del Precipici. El negre l'envaïa i els punts brillants tornaven. Formes, colors, sensacions; color blau de mar, blanc d'estrella.

Irreal.

Marta F.

Cementiri

Es passejava lleugera, fent petits salts irregulars sobre el terra encara mullat i ple de fang negre. El cel era totalment descobert, i tot i que havia plorat pluja durant dos dies sencers, seguia blanc com la neu. De vegades s'entrebancava amb arrels mortes que sobresortien del terra o relliscava, però de seguida es tornava a aixecar i continuava saltant per entre les làpides, gairebé dansant, somrient, alçant els braços com si fos un ocell.

Es sentia bé. No tenia records, ni mai havia vist ningú. No sabia si era viva o morta, però no sentia que aquesta qüestió tingués cap mena d'importància.

De vegades, s'aturava vora una pedra del terra, grossa, de forma irregular, amb la meitat d'un nom escrit amb lletres inintel·ligibles des de feia dècades. Baixava la mirada i veia el tros de roca que faltava, amb l'altra part del nom, l'altra meitat de la persona. Deixava de somriure i abraçava amb força aquella pedra contra el seu pit, clavant-se al cos els extrems més tallants; l'ànima de la pedra no la volia i la feria perquè la deixés anar.

Tornava a alçar-se i a donar salts en aquell indret que semblava no acabar mai. Les seves cames nues, de pell blanca, eren plenes de fang negre ressec. La sang de les ferides queia des de la seva ànima i dibuixava camins carmesí sobre la pell de cadàver.

Somreia, i de vegades tancava els ulls mentre un vent dolç li acariciava els cabells. Un vent que, tot i que havia estat bufant una eternitat, ella sentia que era nou a cada instant.

Ho anava descobrint tot: el cel, el fang, les làpides. I després ho oblidava.

Però hi havia una única cosa que no podia decidir deixar de recordar. Era l'única cosa que mai no havia descobert. I corria i dansava, però sempre tenint-la present; tancava els ulls i veia el vent i escoltava el cel perquè creia que li revelaven molt dèbilment el color d'allò que buscava. I somreia perquè creia poder ser més a prop de trobar-ho.

I un dia en què caigué al terra perquè havia relliscat, ho veié. Sentí un gran vertigen, com si anessin a treure-li brutalment tot allò que tenia a dins. Els seus ulls lluitaven per mantenir-se desperts, abocats a l'autèntica mort. Li feia mal el cor. Però fent un esforç amb les últimes forces que li quedaven, s'acostà a l'única cosa que realment havia desitjat sempre. I plorava amb llàgrimes de gust dolç, i ja no podia sentir el cel ni veure el vent. No ho faria mai més. Deixà el cos enrere, i ara només era la seva ànima blanca la que s'hi acostava.

Era una rosella petita, negra, bonica; el seu desig etern, i ara es complia. Envoltà amb la seva llum la flor. L'ànima brillava com mai ho havia fet, però cada cop s'anava fent més petita.

S'apagà del tot i un pètal més caigué, tornant-se immediatament fang en el primer contacte amb el terra: fang negre.

Marta F.

Infinitament cansada

Estic tan absolutament farta de tantes coses, o potser de tan poques, que ja no em resten forces ni per recordar-les. Tampoc desitjo fer-ho.

Simplement, m'he cansat. Estic cansada de fer-me preguntes i no poder respondre-me-les; d'estar sempre imaginant, i de sentir tot allò que imagino, i de saber que m'inunda per dins i que haig de fer alguna cosa per treure-ho enfora perquè si no m'ofego. Sempre. Total, per a què?

No penso respondre aquesta pregunta, ni m'ho plantejo. Perquè sé que tinc motius per dir que sí, que tot això té un sentit; que les coses que faig, que el que escric, que el que penso, tenen importància, encara que sigui només per a mi. Però de sobte, em canso. I fins i tot arribo a desitjar ser un titella sense vida i arribar així fins a la fi dels meus dies. Perquè sé que jo, sense allò que tinc a dins, privada de les coses que m'estan mantenint més viva del que podia imaginar, no sóc res més que un ninotet vell, amb un ull enfora i un braç esquinçat.

Però ara, només desitjo quedar-me enmig d'un carrer desert totalment a les fosques i arribar a una cantonada bruta i buida, i allà seure al terra amb el rostre entre els genolls, i deixar que la llum negra que jo sempre he sentit que brillava dins meu s'apagui lentament, patint com mai ho ha fet, abocada a un forat tan fosc com ella. Total, així aquesta llumeta acabaria allà on sempre ha sigut, només que llavors, simplement, estaria encarada a la realitat.

I sé que hi ha moltes raons per no desitjar-ho.

Però... saps, petita llum? Egoista i hipòcrita, tu saps millor que jo que totes aquestes raons no aconsegueixen mai satisfer-te.

I ja n'estic cansada.

Marta F.

Ocellet de cel

Mirava el cel i després el seu voltant, amb pupil·les ràpides que es passejaven per tots els rostres sense nom de la gent. Arribava a un semàfor i s’hi aturava, i deixava la mirada fixa en una persona fins que aquesta li tornava, i llavors de seguida baixava els ulls al terra, temorosa que descobrís el seu secret.

I és que ho havia sentit. Era a la seva petita cambra, fosca, desordenada, i mentre escrivia deixant algunes taques de tinta negra al paper esgrogueït, bleït per la flama del temps, no s’havia adonat que la seva ànima havia volat del seu cos. Com si fos un petit ocellet d’ales rosades i cos blanc, sortia per la finestreta de l’habitació i s’enlairava imitant el moviment d’un pètal que cau.

Al cap d’un moment, havia arribat al cel. Al cel on tot era blau i blanc, i de llum. I de sobte, l’ocellet sentia que la seva consciència patia un impacte molt fort que la deixava cega durant uns segons. L’ànima, durant aquells instants, deixava de saber si realment existia, o si era al cel o al centre del món.

I llavors adoptava la forma d’un tros de cel. L’ocellet era ara una essència blava que flotava per sobre de tot.

I ella ara es trobava escrivint en el seu paper, mig inconscient, amb els ulls oberts buits de realitat: Com és que no sóc un núvol?

L’ocellet intentà moure’s. Ja no tenia ales. Però simplement desitjant-ho notà com tota la seva massa blava es desplaçava cap endavant. I es quedà immensament sorprès, perquè resulta que el que es movia era el cel i no els núvols; i és que en realitat, hi havia una capa blanca a sobre d’una altra blava amb forats de cotó.

L’ànima es sentí inundada per un sentiment de veritat, de llibertat, d’haver conegut una realitat que sentia que havia sigut sempre amagada dins seu. S’havia oblidat que era un ocell, que havia de tornar; tan sols tenia ganes de seguir volant com un tros de cel, mirant els núvols que eren travessats per la llum dels estels, sentint que li somreien perquè els havia descobert.

I al cap d’un temps, l’ànima, com un ocellet que cau del niu, tornava al seu cos i dolçament li mormolava amb paraules de tinta el seu secret:

Havia descobert que era el cel que es movia i els núvols els que, immòbils, mentien.

Marta F.

Quan el meu món es va trencar

I mirava al meu voltant i tot allò que era meu, allò que creia que sempre existiria, tots els vidres de colors sota els quals havia estat vivint, cada dia il·luminada d'un color diferent per la llum d'un Sol que no veia; tot es trencà en bocins de diamant que desaparegueren quan els meus ulls es fixaren en un en concret i li preguntaren: per què...?

Em veia envoltada d'infinits estels que brillaven en una buidor perpètua. Ja no hi havia cap cristall de color: tan sols veia llum blanca. Tot era blanc; blanc i negre. Tenia milers d'estels i galàxies davant meu, totes exposant-se amb la seva immensa bellesa a les meves pupil·les humanes. I tot i així, jo no podia evitar pensar en el meu món fragmentat a petits diamants que havien sigut engolits per la foscor. Sentia dins meu una cosa tan gran, que sabia que estava a punt de desbordar-se de mi, incapaç de contenir-la al meu interior. Sentia una pressió molt forta dins l'ànima i les llàgrimes que sempre havia estat guardant-hi a dins em trencaven per sortir a l'exterior.

Què em quedava? Em veia en un petit estel, amb totes les galàxies davant meu però sense pertànyer-ne a cap. Vaig caure al terra. Una lluïssor que hi havia al costat dels meus ulls, al terra nu del meu petit estel, em va fer contemplar-la. Era un fragment de llum, una engruna d'estrella.

Una llum que m'enlluernà.

I quan vaig poder recobrar la vista, vaig veure que al meu costat hi havia el meu tresor, aquella part de mi que podia sentir sense haver de girar les pupil·les cap a la foscor del meu interior. Vaig seure-hi davant, veient-me reflectida a la superfície negra lluent, emmirallant. Per un moment la meva lluita va cessar, i una llàgrima caigué al damunt d'una tecla negra. Només blanques i negres, com l'Univers. Les meves mans van començar a tocar-les amb delicadesa. Sentia que podia veure en cadascuna de les notes una part de la meva ànima murmurant-los amb veu d'estel la melodia.

Vaig tancar els ulls mentre seguia tocant. Vaig veure bocins de diamant, dels colors que mai més veuria, d'aquell món que sempre m'havia acollit dins la seva falsia.

I vaig continuar així per sempre, d'esquenes a la bellesa, a les llums blanques. Amb els ulls tancats. Intentant identificar què era allò que hi havia dins meu en el color de cada nota que tocava.

I en el moment en què 'sempre' cessà, la màgia em mormolà en veu baixa: Desperta.

Marta F.

Pluja

Què ens queda quan ens adonem que mai hem tingut res?

Mira enlaire i les gotes de pluja cauen al seu voltant; no la mullen.
Sent que la seva ànima ha marxat d'ella, atreta pels núvols grisos que volen damunt seu.

 S'emporta les mans al cor i es pregunta: "Tenia ànima?"

Tot ha caigut en l'oblit: sentiments, sensacions, inventats records. No està segura si sent el fred.
Sap que potser el cel és blanc. Potser no existeix. Però ella el veu gris, i tot i que sembla uniforme, sap que és trencat com ella.

Mira al seu voltant.
No es mulla.

Potser és perquè ella també és una gota de pluja.

Marta F.

Let me see my fallen star

La primera història animada que he fet, utilitzant el programa Pencil. La música és August de Kesson Shoujo.

~ Let me see my fallen star ~

Marta F. (Skym7)

El lliri d'un àngel

- Ja m’han vingut a buscar.

Reposava asseguda d’esquena a una finestra d’una petita torratxa que naixia d’una casa gran, esplèndida; negra. La silueta de la torratxa es retallava contra la llum de la lluna plena i lluïa com si fos el més pur diamant. 

Observà com la primera oreneta s’apropava des de la llunyania i començava a voleiar per sobre seu, lentament i amb confiança, traçant unes corbes perfectes que tallaven el vent així com la seva ànima.

L’oreneta era neu per sota i nit per dalt. Tenia una taca que li envoltava el bec negre: era roja de sang. O de rosa. Roja de rosa. Per un moment tancà els ulls i en recordà l’olor. 

Havia sigut feia uns dies. Ella s’amagava darrere la torre del campanar.

Contemplava la torratxa. Tenia la sensació que les teranyines li mormolaven a l’orella que s’hi acostés, que s’hi quedés per sempre. Però ella només observava com ell, pell blanca i jove, es ficava al seu llit i es quedava mitja hora amb els ulls blaus clavats al sostre. L’observava de molt lluny, gràcies als seus ulls d’ocell o d’àngel. Uns ulls que es fixaven en ell fins que arribava la matinada i havia de marxar cap al cel. Quan ell finalment dormia, ella anava i es recolzava a la finestra d’aquella petita torratxa en la que dormia ell i la vetllava tota la nit. Vigilava el seu somni. Deixava que tota l’ànima que veia en ell l’omplís per dins i intentava donar nom al seu color. El color de l’ànima. No n’havia vist cap d’igual. Era un tresor, i ella el protegia. L’acariciava, li cantava, li mormolava que no tingués por, que ella era el seu àngel de la guarda. I mentre deia això plorava, però s’eixugava les llàgrimes perquè no caiguessin en aquella llum tan lluent que era l’ànima d’ell i perquè no sabés que ella en realitat era dèbil, i brillava molt menys que ell. Quan feia fred, l’envoltava amb les seves ales de plomes blanques fins que sortia el sol i la llum d’aquell color inefable travessava el seu cos d’àngel per tornar a aquell cos de pell blanca i cabells d’or. Llavors ella marxava cap al cel; volava amb els ulls tancats traspassant els núvols i pensant en ell. I en els seus ulls. I en la seva llum.

Però aquell dia de feia uns dies, va ser diferent. Per primer cop. Ell, abans d’anar-se’n a dormir, obrí la finestra i s’hi abocà enfora, buscant amb la mirada un cos invisible que no apareixia. I llavors, posà a l’ampit de la finestra un gerro blanc amb un collaret de flors de pintura negres i a dins hi posà una gran rosa vermella. L’olorà i l’observà amb els ulls espurnejants durant alguns minuts. Després, agafà un petit paper violeta que havia estat doblegat per la meitat i s’aturà en sec. Tenia la mirada fixa en el gerro, i s’emportà inconscientment el paper als llavis, dubtant. Dubtava, i mentre dubtava, ella l’observava i patia i s’esforçava per no caure. Estava nerviosa i les cames li tremolaven com si fossin fulles seques sacsejades pel vent. Ell...

Al final, guardà el paperet violeta al primer calaix de la seva tauleta de nit, tancà la finestra deixant el gerro amb la rosa a l’exterior, i al cap d’una hora, s’adormí.

Ella recordava que mai havia volat tan de pressa, amb el cor que sentia que li palpitava al seu interior. Tenia cor? Les ales, grans, magnífiques, àgils, tallaven el vent amb destresa i s’acostaven a la rosa. Hi arribà. Agafà la rosa amb delicadesa, i l’olorà. Mai havia sentit una fragància igual... Tancava els ulls i deixava que els seus pensaments s’omplissin d’aquella olor que sentia que li arribava al més profund de l’ànima. Potser també era perquè estava barrejada amb la presència de les seves mans blanques. Aquelles mans que l’havien deixada al gerro i que ara somniaven a sobre el llit. Ella somrigué inconscientment. Què... què diria la carta violeta? S’alçà i començà a cantar aquella melodia que totes les nits cantava. Llavors, la llum que començava sent tènue i acabava brillant com una espurna d’estrella, es formava en el cos d’ell, i s’acostava lentament cap a ella, que la rebia asseguda, recolzada a la paret de sota de la finestra, i l’abraçava i l’acariciava amb les seves mans de seda. Aquell dia li ensenyà la rosa. Mormolà, tan fluixet que estava segura que només la podria sentir ell en aquell món de tantes flors: “Gràcies.”. Es tapà els llavis amb les mans i mirà endins de l’habitació de la torratxa. No l’havia despertat. Endevinà quan es féu de dia que aquella seria una nit que mai podria oblidar, i que sempre li evocaria el perfum de la rosa vermella que moria com ella.

Obrí els ulls, i tornà a veure aquella oreneta amb la taca que envoltava el bec roja de rosa. No cantava. Mai ho faria.

El dia següent d’haver-li deixat la rosa, li deixà una altra cosa que l’horroritzà. Hi havia una ampolleta petitona amb un llacet que l’unia a un paperet taronja. L’ampolla contenia un líquid vermell, vermell com el foc, com la sang que corria per les seves venes. En el paper només hi va llegir: “Ets tu. Et torno la teva sang perquè l’amaguis ben lluny de mi, així com tu t’amagues de mi.”. Sang. Sang que havia quedat a les espines de la rosa roja assassina. Ella es quedà paralitzada en llegir aquestes paraules. Un corb emeté un soroll sord que trencà la nit. Llavors, va ocórrer la mort. La mort en vida. La carta amagava a sota una campaneta. Quan ella la tornà a deixà a l’ampit de la finestra, la campaneta sonà i ell s’alçà del seu llit d’un salt.

I la veié.

Després de tants anys.

La pogué veure.

Ella desaparegué en un instant, amb el cor bategant-li a mil. No ho podia resistir. No podia. S’havia acabat. No el tornaria a veure mai. Ocell engabiat. Morta en vida.

Tot això havia passat el dia anterior. Ara observava l’oreneta feta de cel i recordava.

Quan era petita, ja li ho havien ensenyat. “Els àngels estan fets per cuidar les ànimes i amagar-se de les persones.”. “Què passa si no se n’amaga?” havia preguntat ella al seu pare. “Mor. El posen en una gàbia i li tallen les ales per sempre; mor en vida. Si després de la condemna se n’escapa, i torna a veure el cos de l’ànima, l’àngel mor; la seva llum s’apaga.”. Ella no s’ho acabava de creure. Per què s’havien d’amagar? “Perquè els àngels es cremen.” Però ara ho entenia. 

El corb l’havia condemnada, impassible, en la negror. Mentre pujava amb el cor a punt de sortir-se-li del pit, sabia que al dia següent la seva tènue llum d’àngel s’apagaria. Perquè no podria suportar no tornar-lo a veure. I mentre pujava i se n’allunyava sentia un forat i un buit a dins seu que la matava i la feia cridar de dolor. Aquella nit hi hagué tempesta.

I ara estava allí, abans que de costum, recolzada contra la finestra de la persona que protegia, que necessitava; que estimava. Somreia plàcidament, mentre sentia com l’oreneta cantava en silenci una melodia que atreia la seva ànima cap a la làpida del cel. Desitjava veure’l, veure’l un últim cop. Poder perdre’s per primera vegada i sense por en els seus ulls, i veure l’ànima que tant havia cuidat dins el cos al qual pertanyia, i veure-la al fons d’ell a través dels seus ulls. Només tenia por de fondre’s en veure’l; de cremar-se i desaparèixer.

Finalment, ell aparegué pujant les escales que ascendien enroscant-se sobre si mateixes per la torratxa. S’hi detingué en sec. Portava un lliri blanc a la mà i un gerro de porcellana vermell; ambdós caigueren a terra. El gerro es trencà en mil bocins, deixant el terra tacat de vermell; de sang. El lliri arribà a terra amb dolcesa. Notà que les cames li anaven a fallar i caigué cap endavant, de genolls, sense apartar la vista d’ella. No es podia posar de peu. No podia pestanyejar. Els seus ulls s’ompliren de gotes de cristall lluent. Aigua.

Somrigué.

Ella li tornà el somriure. La seva silueta es retallava contra la resta d’edificis de la ciutat. Els cabells negres i llargs i plens de tirabuixons li queien per esquena i espatlles. Els seus ulls verds brillaven com mai ho havien fet.

Passaren uns minuts. S’observaven paralitzats; el temps s’havia aturat.

Arribà una altra oreneta.

Ell, sense deixar d’observar-la perquè tenia por que si n’apartava la mirada desapareixeria per amagar-se per sempre més, recollí el lliri del terra. Començà a acostar-s’hi lentament, fascinat, com si estigués somniant. Allargà el braç. Li oferí el lliri.

Ella l’agafà, sense tocar els dits d’ell. L’olorà, encara hipnotitzada pels seus ulls blaus. El deixà amb delicadesa a l’ampit de la finestra i s’arrencà una ploma blanca i tendra de la seva ala esquerra. Li donà amb timidesa.

- Tens ulls de mar.

Mai podria oblidar aquella veu. Mai. La veu del seu àngel.

- Cada nit et somniava.

- Perquè et cantava.

Ella somreia amb tristesa, plena de tendresa, commoguda.

- Veia una llum tènue envoltada de foscor. Sentia de sobte una melodia que cessava. Una melodia de cel, feta de núvol. Però mai m’hi podia acostar. Mai.

- Escolta’m...

- I jo estava segur que eres un àngel, però no et podia imaginar. Potser m’estava tornant boig, pensava, perquè és el que la gent diria. Però jo et sentia. Sempre t’havia sentit. El meu àngel... i ara et veig, i m’omplo per dins.

- Jo et cantava i cantava a la teva ànima. La protegia durant la nit i pel matí te la tornava.

S’establí un silenci ple de màgia entre ells dos. Eren a prop l’un de l’altre i no gosaven moure’s, com si tot allò fos una visió que pogués ser esborrada per la més mínima tremolor.

Arribà la tercera oreneta.

- Canta’m.

Ella acotà una mica el cap perquè no veiés les llàgrimes que se li formaven sobre les galtes rosades.

- Si ho fes ara, moriries – féu una pausa –. Mai... mai més.

Ell reculà uns passos inconscientment i, sense adonar-se’n, dues de les seves pròpies llàgrimes caigueren al terra.

- T’estàs morint – digué amb una veu gairebé imperceptible.

I sobtadament l’abraçà amb totes les seves forces. Sentia el tacte de les plomes en els seus braços i els cabells que li fregaven les galtes. Tancava els ulls amb força per ofegar totes les emocions que se li acumulaven a dintre i que buscaven una sortida.

Ella sentia que aquella ànima que durant disset anys havia estat acariciant i protegint li tornava tot el que ella li havia donat amb aquella abraçada.

- M’hauràs de perdonar per marxar.

Ell no podia respondre. Tenia un nus a la gola de gust amarg.

- Sempre he desitjat veure’t, sentir-te al meu costat, com ara. La teva ànima humana completa. Eres l’únic... L’únic que podia omplir-me i fer-me sentir que existia. T’havia de protegir. Per sempre. Fins a la fi. I ara t’abandono. Perdona’m.

Ell no podia parlar.

- Vull veure el mar.

Hi hagué un silenci.

- Vull veure els teus ulls i morir veient el mar.

Es quedà perplex, es separà d’ella i de ben a prop l’observà, hipnotitzat. Ella li acaricià la galta amb tendresa infinita.

Arribà la quarta oreneta. Dues es posaren a la seva ala dreta i dues a l’esquerra. S’anaven tornant transparents. Sentia dolor però era el moment més feliç de la seva vida. Ell encara la subjectava dels braços, sense intenció de deixar-la anar. Ell i la seva ànima.

- Sempre t’he estimat.

Un somni. Màgia. La veu d’ella ressonà a la nit mortal. Tots els colors es barrejaven i el marejaven. Ja no sabia ben bé què estava passant. Només sabia que s’havia quedat atrapat per sempre en la verdor d’aquells ulls que el travessaven.

- Ara seré jo qui cuidi el teu record.

La lluna brillà amb més força. Féu ombra a tots els estels. Les orenetes es feien transparents amb ella. El corb grallà per última vegada. La seva ànima s’apagava.

Ella somrigué dolçament i amb una veu que desapareixia en el no res, li digué:

- Saps què? La teva ànima també és color de mar.

I el lliri blanc desaparegué amb ella.

Una tènue llum s’havia apagat per sempre.

Marta F.

Lianes

Ella caminava sobre aquella terra seca, esquerdada. El cel era també, com la resta del paisatge, de tons rogencs. Avançava una passa, i observava com un petit escorpí, solitari, negre i lluent, passava pel costat dels seus dits nus, plens de ferides. Es girà a veure com es perdia a l'horitzó. Després, observà el seu propi peu, com si pogués reviure el moment en què aquell petit escorpí havia avançat pel seu costat, com si ella realment no sigués allà.

Alçà un braç, i observà com la llum blanca es filtrava a través dels seus dits i escalfava el palmell de la mà. D'on venia aquella blancor? Mirà al seu voltant; tot era color de terra, vermell, ataronjat. El cel també. I llavors? D'on venia?

Sobtadament, tancà la mà en un puny, com si volgués atrapar una papallona invisible que s'hi acabava de posar. S'emportà el puny als llavis i el protegí amb l'altra mà, mentre tancava amb força els ulls. Al cap d'uns segons, amb delicadesa bufà sobre la seva mà encara tancada, i després l'obrí, expectant. Llavors, la seva mirada s'il·luminà de la il·lusió que tan desconeguda li era. Somrigué àmpliament, mostrant per primer cop la blancor de les seves dents a aquella terra morta. Alçà les mans a l'aire, com si hagués de perseguir alguna cosa, i caminà sense destresa durant una estona. Estigué a punt de caure diversos cops perquè els seus ulls havien volat; eren molt per sobre de tota aquella terra. Miraven un punt fixe de l'aire, del vent. I brillaven, més que mai.

Però no s'adonava que mentre caminava, una espècie de lianes vermelles, sortides de les esquerdes seques, s'enrotllaven amb discreció en els seus turmells. Ella encara no podia notar les seves punxes invisibles.

Ara corria, encara amb els braços alçats al vent, però amb els ulls tancats, somrient amb la remor d'aquell vent que perseguia. I no s'adonava que mentre corria, les lianes s'anaven enrotllant al voltant de les seves cames, fins arribar als genolls. 
Ara cantava una tendra melodia, sortida de la seva ànima.

Llavors, va deixar caure la primera llàgrima de felicitat. 
I quan aquesta va caure a terra, com si fos una llavor de vida, donà força a les lianes, que estiraren de les seves cames amb força, com si la terra la volgués engolir per sempre més i aquelles lianes fossin els seus braços.

Ella caigué mentre era arrossegada per les lianes de sorra. Ja no somreia. Com abans d'observar l'escorpí, mantenia un rostre inexpressiu, i intentava amagar al fons dels seus ulls una veu que lluitava desesperada per alliberar-se. Era una veu que cridava, que plorava, que mirava al seu voltant com si li haguessin robat el més important. Però ella es mantenia inexpressiva, com un cadàver, deixant-se emportar per aquelles plantes que l'arrossegaven cap al no res.

I llavors, per un impuls inconscient, tastà el rastre que encara quedava als seus llavis d'aquella llàgrima que moments abans havia caigut per la seva galta fins a ser devorada per aquelles plantes. 
Gust a felicitat.

Llavors reaccionà; s'encongí sobre si mateixa mentre la continuaven arrossegant cap a l'abisme.

El seu cos començà a brillar.

Sentí com unes lianes s'abraçaven als seus cabells d'or i li mormolaven a cau d'orella, ran del seu cor:

- Ets patètica.

- Perseguies el no res.

- Estúpida.

Ella seguia brillant, encara amb més força. Respongué amb una veu tan màgica que podria venir del cel:

- No era el no res. Era el meu somni.

Les plantes s'aproparen més a la seva cara, a la seva orella.

- Un somni? Efectivament, el no res.

- Fas pena. 

- Patètica.

La lluïssor que emetia era enlluernant. Abans que poguessin dir res més, alçà la seva mirada cap a les lianes, cap a aquells éssers que l'arrossegaven. Una mirada de mel, però ara ferma, segura, penetrant, sense cap veu que amagar. I somreia. Sense despreci, sense ironia; un somriure sincer, de compassió. Un somriure innocent però que bastava per fer-les entendre que mai podrien veure; que eren cegues.

Llavors, tot va ser blanc per a les lianes. Ja no arrossegaven res. Es movien desorientades, cegues, sota aquella llum tan intensa.

Era la llum d'ella. Però ella sí que hi veia.

Era la llum del seu somni.

Marta F.

Ceguesa

Quan les llums s'apaguen, quan ja no queda viu res més que  ella, quan els seus ulls es perden en una obscura mirada; quan passa això, ella s'encongeix i s'estreny el pit. S'intenta arrencar el cor. Li fa tant de mal, i sent tant de dolor, que enfonsa les ungles a la pell, mentre els seus ulls es mantenen inexpressius, fixats al terra, tan foscos que semblen voler engolir-ho tot, o simplement a si mateixos. No és res. Ningú la veu. Ella ha deixat de veure. És cega. Roman allà enmig mancada de forces per caminar ni per intentar-ho fer mai. S'ofega. L'angoixa l'envaeix. La foscor l'abraça.

La seva llum desapareix.

Marta F.

Més

- Deixa'm.

"Ets petita."

- T'he dit que em deixis!

Silenci. Res. Buidor.

Una posta de sol.

Una engruna d'estel.

Llum.

Res.

- Estic viva, i sóc la mort.

"Desitges fondre't en el teu món però no tens res que es pugui fondre.

No tens res."

- És cert.

"Però la vida és bonica."

- Això penso.

"Doncs busca-la, abraça-la, viu-la."

- Creia que ho feia. Però he comprès que no puc. Sóc cega.

"Deies que eres a prop de la veritat."

- Sóc cega. No sóc capaç de veure-la.

"No en tens prou sentint-la, estant-ne a prop? Buscaves la veritat i ara hi renuncies? Que covard."

- Que egoista.

"Estúpida."

- Mentidera.

"Vols morir?"

- Vull viure. Més que mai.

Marta F.

Quan et donen les ales

      - Saps què?

- Digues.

- L’altre dia vaig estar parlant amb una noia que no coneixia.

Miraven la lluna a través dels vidres, trencats per la seva llum.

- Sí?

Ella l’observava de reüll de tant en tant, el seu perfil il·luminat pel reflex de la llum al llac.

- Sí, em va dir coses molt estranyes. Mai sabré per què va decidir dir-m’ho a mi.

Ell es mantenia en silenci. Semblava ben lluny del món, lluny d’escoltar-la i de notar-la al seu costat; però ja hi estava acostumada i sabia que no era així. Sabia que ell seria capaç de llegir qualsevol pensament en ella. Sense ni tan sols mirar-la.

- Jo esperava que obrissin la botiga de gelats. Ella estava recolzada a la paret des d’abans que jo arribés.

- Quan va ser això?

Ella no va respondre.

- Aquella noia... Potser no era una noia – continuà ella.

- Què vols dir?

Ara s’havia aferrat instintivament al seu braç i clavava els seus ulls en ell.

- No entenc la teva mirada.

Sabia que mentia.

Va tornar a recolzar-se sobre l’ampit de la finestra, al seu costat, i continuà parlant amb la mirada perduda a les corbes que dibuixaven els turons al cel d’estels.

- Ella... em va parlar. Però de veritat. Volia transmetre’m alguna cosa.

Ell ara també l’observava de reüll.

- Em preguntava que si la comprenia, contínuament... Tenia por que no l’escoltés. Es va acostar a mi com si ja em conegués. M’agafà del braç i clavà els seus ulls de neu en els meus.

Va fer una pausa intentant reproduir la imatge de la seva ment amb precisió.

- Tenia uns ulls grisos, com la neu... I el seu cabell, en canvi, era negre com la nit. Jo crec... que no era una noia.

Es cobrí el rostre amb les mans, desordenant el seu cabell llis i castany sota la llum de la lluna.

- Em digué que no volia viure més aquí, i que si comprenia perquè. Em va dir que no podia suportar-ho més, que sentia que estava enmig de dos mons, i que no pertanyia a cap dels dos. Deia que li havien tallat les ales des de feia molt de temps, i que la pitjor part de la condemna era que la deixaven veure com volaven els altres.

Es va produir un llarg silenci que trencà ell:

- I llavors?

Ella va alçar la mirada, i la Lluna es va reflectir clarament a les seves pupil·les verdes, mancades d’esperança.

- Ningú mira per ningú...

Ell girà completament el rostre cap a ella, amb els ulls molt oberts i expressió d’amarga sorpresa.

- No...

- Ella va dir “Ningú mira per ningú”...

- No continuïs.

Ell enfonsà el seu cap entre els seus propis braços. Els cabells rossos acariciaven la seva pell pàl·lida i, en la foscor que ell mateix s’havia creat, els seus iris blaus es cobrien d’un tel de cristall de llàgrimes.

- I ho he pensat... I potser té raó.

- Calla.

- És que tu no vas veure els seus ulls quan ho deia. Tu no vas veure com ho deia. Jo crec que no era una noia, que no era humana – i va afegir, més fluixet -. I em preguntava si la comprenia, amb unes pupil·les que buscaven algú que volgués enfonsar-se en aquells pous d’obscuritat i veure la seva ànima.

I saps què és el pitjor?

Ell deixà al descobert un dels seus ulls per mirar-la. Va seguir amb la mirada una llàgrima que queia fins arribar als seus llavis somrients.

- Jo li deia que sí, i li mentia. Perquè no la comprenia. I crec que en el fons tampoc intentava comprendre-la... Jo li vaig arrencar les plomes que encara conservava i que em mostrava a través dels seus ulls.

Ell es posà dret, i es col·locà davant d’ella. Ella el mirava intimidada, com si ell li estigués a punt de mostrar una part de la seva ànima que mai havia vist abans.

- Li van arrencar les ales i la van condemnar a vagar pels cels, abandonada.

- Saps perquè la van abandonar? – preguntà ell.

Ella negà amb el cap.

- Perquè no comprenia els altres. Demanava que la comprenguessin però no s’esforçava per veure a través dels altres. I els feria. I els espantava amb la negror dels seus ulls, que contrastava amb les seves blanques ales. Ella amagava tota aquesta obscuritat dins seu fins que es presentava davant una persona i li mostrava completa.

Ella escoltava la seva veu com si fos la d’un déu. Només existia ell en aquell moment.

- I després obligava a d’altres a fer la feina que ella no havia fet. A reparar el seu “Ningú mira per ningú”.

- Ningú...

- Ho deia, i marxava deixant a l’ànima de la persona la seva petjada immortal. I això no està bé.

- Però i si és la veritat?

- No ho és.

- Ningú mira per ningú.

- No ho tornis a dir.

- Per què ens serveix tenir una ànima si ningú vol veure-hi a través d’ella?

Ell alçà la mà i passà la punta dels dits pel seu coll, amb delicadesa. Els mirava mentre parlava.

- Ella t’ha omplert de foscor... Només et mires a tu, i no t’adones de qui t’està mirant. Ella no té ales. Els humans mai les van tenir. No és el mateix.

Ella emmudí i l’observava. Els seus ulls es van trobar i va sentir una fiblada de dolor tan intensa que una llàgrima va caure a l’ampit de la finestra.

- Ho has sentit? Però tu has deixat caure una llàgrima.

Un estel es reflectia a la llàgrima que acabava de caure.

Ella entornà els ulls, intentant veure què estava passant al seu davant. De sobte, la seva mirada canvià cap a una barreja d’horror i fascinació.

- T’he obligat a veure. Tot per culpa d’ella. Ho sento.

Ella es va voler acostar a ell.

- Ho sento...

I quan ella ja només era a pocs centímetres, ell va col·locar una mà al seu pit, a sobre del seu cor, i la sostingué en els seus braços.

- Tu... ets el meu àngel – va dir ella en un últim sospir.

Ell somrigué tristament, i mentre els seus ulls blaus es tornaven negres com la nit, a l’orella li sospirà:

- Vola... Vola cap a aquells estels.

Marta F.