Irreal

I és que passava que ella no corria, tan sols es deixava arrossegar.

Tenia els ulls tancats i sentia el so de passos veloços que es confonien els uns amb els altres. Podia olorar un aire que era sempre buit i uniforme i un terra de roca negra que mai s'acabava.

Sabia que aquells passos l'arrossegaven cap al no res, allunyant-la de qualsevol camí. Però no estava segura si ho feien entrant en contacte amb el seu cos, o si eren els seus propis peus que es movien al ritme dels seus.

A la foscor de les seves parpelles hi intentava trobar colors. S'havia dit a si mateixa que li agradaven les coses petites i boniques, però en realitat només ho creia perquè era l'únic que era capaç de veure. Formes, colors, sensacions. En aquella negror creia trobar-hi punts de lluïssor i llavors simplement imaginava.

Irreal.

I quan aquesta paraula apareixia dins seu, tota la foscor que contenia l'absorbia per dins: forat negre.

Dolor.

I era quan el sentia que podia obrir els ulls durant uns instants, potser alguns segons. I es veia envoltada d'un cúmul etern de persones que corrien al seu voltant sota un cel vermell com la sang. I tots cridaven: "Precipici! Precipici!". Intentava aturar algú qualsevol, agafant-lo de les espatlles, apropant-s'hi molt a la cara i mormolant: "Marxem d'aquí...". I ella no es veia reflectida als seus ulls però la persona allargava la mà cap a ella, cap al seu cos eteri i transparent que no tenia lloc a l'aire. "Però si tu no ets! Deixa'm en pau. Bon viatge." I dient això i clavant el rostre a l'hortizó, marxava.

I els segons s'acabaven i un altre cop tancava les parpelles i s'oblidava del Precipici. El negre l'envaïa i els punts brillants tornaven. Formes, colors, sensacions; color blau de mar, blanc d'estrella.

Irreal.

Marta F.