Naixement de l'esquerda

Ja ha començat a esquerdar-se. És el moment que sentia tan llunyà; com un feix de llum d’acer, avui ha perforat els meus pulmons, el meu aire, per dir-me que és aquí. Però jo no et vull. Marxa.

M’observo al mirall enmig de la nit amb els ulls completament envermellits i d’aigua. Em miro aleshores els llavis, inflats i tremolant com petites fulles. Les meves ulleres semblen més pronunciades que de costum. Recorro les asimetries del meu rostre. I un altre cop els meus ulls. Em fan por; em fan por. Estan encesos d’una foscor que no sé descriure; més encesos que mai. M’emporto els dits a les parpelles i sento una escalfor desconfortant. El cap em fa mal. Pressiono els llavis però encara mostren el mateix tremolor. Però almenys ja puc respirar.

Sembla que tot ha començat ja a trencar-se. I encara sóc com una nena petita. I em fan pena les ninetes dels meus ulls. No vull que res continuï. M’ho puc permetre? No, és clar que no. Només puc esperar que no em falti l’aire. Només puc prometre’m que mai, mai, cauré en el mateix. Mai. Mai. M’ho puc prometre? Que en la meva creació no hi hagi cabuda per a això. Perquè em fa mal. I no vull patir, és que ja no vull fer-ho més. No passava res mentre flotava, però avui he vist amb els meus propis ulls i en els meus ulls com aquest cristall ha començat a esmicolar-se, tot i que no creia que ho fes d’aquesta manera. M’esperarà algun bosc a sota, o és en realitat tan sols un miratge i cauré al no res? 

Encara que sigui egoista, no vull tornar a escoltar cap llum d’acer, cap més.

Encara que sigui egoista, no vull que perdi els seus records; vull que em miri sempre amb els mateixos ulls. Ho vull, si us plau. I ho ploro.

Encara que sigui egoista, no vull patir més. Perquè no puc suportar-ho.

M’acompanyaràs als meus somnis? M’abraçaràs i m’explicaràs com puc fer-me més forta? Em diràs a cau d’orella què és allò que estic fent malament? Em descobriràs tot allò que no entenc? Em permetràs acariciar les teves plomes i dir-te que tenen un tacte molt semblant al de les meves joies? Em deixaràs parlar-te de com eren, de com és ara ella? Així, mentre ho faci, ho oblidaré tot, i estic segura que et somriuré. Em reconfortaràs, si us plau? 

Però no ho faràs, oi? Si fins i tot em fa por escriure “Si ni existeixes...”. Prou.

Vull ser capaç de transformar l’absoluta foscor que he vist en els meus ulls en maduresa, en força, en valentia. Perquè no vull tenir por. I no vull plorar més. I vull ser capaç d’exprimir les últimes mirades que la vida m’ofereixi amb tota la intensitat amb què la meva ànima m’ho permeti, sense esmicolar-me, sense trencar-me, sense destruir-me.

Marta F.

Nit transfigurada

Trencaclosques?

No encaixen. No hi ha cap peça que encaixi perfectament amb les altres. Totes tenen formes i colors semblants, són boniques, han estat tallades amb cura i delicadesa, però cap d’elles encaixa. El creador s’ho mira i s’estremeix: tot el treball de tants anys ha acabat esmicolat per un desordre intrigant que impedeix que totes les peces formin el “tot” que ell voldria. S’emporta les mans al cap i pensa en una possible expressió facial que mostri de la millor manera tot el que està sentint en aquell moment. Però el que ell sent és un forat negre que l’engoleix, que estira dels seus ulls i dels seus llavis i de les seves mans cap a dins del seu propi cos; sent un forat negre que el destrueix. Així que no troba l’expressió buscada, sinó que quan es palpa el rostre amb els dits, es troba que ell mateix es trenca, que es desfà en infinites peces d’un trencaclosques sense solució. Pensa que és una situació estranya i, simplement, no sap què fer-ne. Cridar? Pacientment tornar a enganxar-se, una a una, cadascuna de les peces d’ell mateix que s’enfonsen al terra? No sap què fer. I quan mira al seu voltant, tot sembla buit, buit de resposta. Què pot haver fallat?, es pregunta. Si ell havia anat seguint allò que li havia semblat més lògic en cada moment, i si bé no tenia instruccions de com crear el trencaclosques complet, havia anat agafant idees d’aquí i d’allà. Però no havia funcionat, tot i la voluntat que hi havia posat. Potser hauria d’haver fet més coses, es diu. Potser hauria d’haver actuat de manera més intuïtiva, o més reservada. No ho sap. Només sap que es desfà i es trenca amb les gotes de pluja. Ja només li queda un desig, i és saber què ha fallat. Saber què fa que cadascuna de les peces que ell mateix havia tallat amb tanta cura i delicadesa, sigui independent de les altres. Potser les peces que hi falten són les que ara cauen del meu rostre, del meu cos. Potser sóc jo, allò que hi falta. Potser, quan em desfaci completament, es completi el meu trencaclosques. Potser, mori aleshores. Recull totes les peces de nou, i intenta analitzar els canvis que ha de fer-hi per obtenir l’harmonia buscada, per obtenir una única màgia, un únic paisatge. Però esta cansat. Està molt cansat. El creador està cansat i ja no sap què ha de fer.

Marta F.