Mirava el cel i
després el seu voltant, amb pupil·les ràpides que es passejaven per tots els
rostres sense nom de la gent. Arribava a un semàfor i s’hi aturava, i deixava
la mirada fixa en una persona fins que aquesta li tornava, i llavors de seguida
baixava els ulls al terra, temorosa que descobrís el seu secret.
I és que ho havia
sentit. Era a la seva petita cambra, fosca, desordenada, i mentre escrivia
deixant algunes taques de tinta negra al paper esgrogueït, bleït per la flama
del temps, no s’havia adonat que la seva ànima havia volat del seu cos. Com si
fos un petit ocellet d’ales rosades i cos blanc, sortia per la finestreta de l’habitació
i s’enlairava imitant el moviment d’un pètal que cau.
Al cap d’un moment,
havia arribat al cel. Al cel on tot era blau i blanc, i de llum. I de sobte,
l’ocellet sentia que la seva consciència patia un impacte molt fort que la
deixava cega durant uns segons. L’ànima, durant aquells instants, deixava de
saber si realment existia, o si era al cel o al centre del món.
I llavors adoptava
la forma d’un tros de cel. L’ocellet era ara una essència blava que flotava per
sobre de tot.
I ella ara es
trobava escrivint en el seu paper, mig inconscient, amb els ulls oberts buits
de realitat: Com és que no sóc un núvol?
L’ocellet intentà
moure’s. Ja no tenia ales. Però simplement desitjant-ho notà com tota la seva
massa blava es desplaçava cap endavant. I es quedà immensament sorprès, perquè
resulta que el que es movia era el cel i no els núvols; i és que en realitat,
hi havia una capa blanca a sobre d’una altra blava amb forats de cotó.
L’ànima es sentí
inundada per un sentiment de veritat, de llibertat, d’haver conegut una
realitat que sentia que havia sigut sempre amagada dins seu. S’havia oblidat
que era un ocell, que havia de tornar; tan sols tenia ganes de seguir volant
com un tros de cel, mirant els núvols que eren travessats per la llum dels
estels, sentint que li somreien perquè els havia descobert.
I al cap d’un
temps, l’ànima, com un ocellet que cau del niu, tornava al seu cos i dolçament li
mormolava amb paraules de tinta el seu secret:
Havia descobert que era el cel que es movia i els núvols
els que, immòbils, mentien.
Marta F.
Puc sentir la delicadesa amb la que has pensat aquestes paraules; són com un tros de cotó que el vent fa moure i flota mentre es confon, a vegades, amb el cel... És un llenguatge que em portarà temps desxifrar. Tots duem el nostre a dins, per això som especials.
ResponEliminaSí... Potser és el que passa quan escrius sobre núvols. Jo quan vaig llegir el teu text 'Núvol' creia estar llegint paraules que flotaven.
Elimina