A l'última pàgina, hi havia escrit això:
- Escolta'm - em deia des d'un racó -. Escolta'm.
Jo no aixecava la vista de les línies plenes d'allò que ara em semblaven gargots desordenats, i anava arrecant-ne pàgines amb fúria, sense aturar-me, sense plorar, sense escoltar.
- No has de fer això mentre t'estàs sentint d'aquesta manera. Que em sents?
"No". Simplement, no ho volia fer. Seguia l'impuls irracional que se'm menjava per dins de voler destruir-ho tot, de voler destruir-me jo i totes les coses que em recordaven que existia.
- Què faràs després? Et quedaràs asseguda mirant com totes aquestes pàgines esquinçades i tots els teus pensaments es cremen sota la llum del Sol, la mateixa llum que t'impedirà sumir-te en la perpètua inconsciència?
"Sí. No. No ho sé", em deia jo, fent veure que la ignorava. Aleshores, amb passes seques, es va acostar cap a mi i em va agafar amb força els braços.
- Vols deixar de comportar-te com si haguessis oblidat què et forma? Com si volguessis obligar-te a creure que ho has oblidat mitjançant la destrucció de tot allò que t'envolta? Fes el favor de calmar-te i d'apagar aquest foc negre que veig darrere els teus ulls i que s'alimenta de la teva pròpia essència.
La seva veu ferma i penetrant, però alhora dolça, em va fer deixar la ment completament en blanc. Vaig observar-la: una silueta retallada contra la foscor de la nit i tota platejada: la pell, els cabells, la roba. Em sentia com una nena petita a qui la mare li explica com són els colors que no vol aprendre a veure. Ella deia que veia allò que es trobava darrere de les meves pupil·les, però jo no era capaç de veure els seus ulls. "Seran platejats, també, com tota ella?", em vaig preguntar.
- Així. Has de respirar. Has de buidar-te de qualsevol cosa a què t'aferris amb força i amb tossuderia, obrir els ulls tant com puguis i sentir com l'aire fresc entra a dins teu i t'omple amb el seu perfum, per després marxar i tornar-te a deixar buida i blanca - va fer una pausa i em va semblar que continuava parlant amb una veu més seriosa, més profunda, més lluent -. Et dius que no avances perquè et tornes a sentir d'aquesta manera, però en realitat no ho fas perquè sucumbeixes a les flames negres i ho cremes tot, com ara estàs cremant les teves pàgines. No necessites forçar-te per a res, no necessites treure paraules d'allà on hi ha una confusió que les superen, ni has d'anhelar justificar-ho o trobar-ne explicacions. No t'has d'angoixar perquè estiguis en aquesta situació; quan tornis a respirar, l'aire apagarà de per si sol tot embolic ardent. Flota a dins de la teva consciència fins que trobis de manera natural la sortida. I aleshores, aprèn i camina per tu mateixa, observant amb un somriure el que t'envolta. Tu ja ho saps tot això, però només cal que t'ho recordis cada vegada que s'encenguin les flames negres; no has d'oblidar que tu també brilles.
La vaig veure marxar, atònita i immòbil. Era un àngel de lluna.
La resta eren pàgines esquinçades.
Marta F.
