Mira enlaire i les gotes de pluja cauen al seu voltant; no la mullen.
Sent que la seva ànima ha marxat d'ella, atreta pels núvols grisos que volen damunt seu.
S'emporta les mans al cor i es pregunta: "Tenia ànima?"
Tot ha caigut en l'oblit: sentiments, sensacions, inventats records. No està segura si sent el fred.
Sap que potser el cel és blanc. Potser no existeix. Però ella el veu gris, i tot i que sembla uniforme, sap que és trencat com ella.
Mira al seu voltant.
No es mulla.
Potser és perquè ella també és una gota de pluja.
Marta F.
