Música

dilluns, 2 de novembre del 2015

Rampell

De vegades, simplement, busca senzillesa. Coses reals que se li presentin al davant sense cap mena de mur o barrera, obertes completament als seus ulls; nimbades d'una llum tan potent que li sembla que, si s'hi acosta, es crema. La contemplació de tot allò que l'envolta l'omple alsehores: veu com una fulla és empesa pel vent sobre un terra de rajoles vermelles i sent ganes d'ajupir-s'hi al costat per acostar-se-la al cos i empassar-se-la. Sent a dins seu una força que empeny tot el que la cambra de la seva ànima conté cap a l'exterior. Està segura que si fos capaç d'observar-se a si mateixa, veuria com l'angoixa inunda la negror dels seus ulls i busca vessar-se per tot el seu cos. Sent ganes d'aferrar-se a alguna cosa o a algú, de manera egoista; sent ganes d'aferrar-se al món i sentir que tant aquest com ella mateixa són una sola cosa. Voldria tancar els ulls i fer pressió amb el coll per crear un nus a la seva gola, i després cridar amb llibertat tan sols pel plaer de sentir com l'angoixa s'acumula i s'escapa de dins seu. Després li fa angúnia pensar així, tan sòrdidament. Ella creu que sempre voldrà, simplement, sentir que és, però de vegades li vénen rampells d'energia que fan que tota ella tremoli i vegi el món fent pampallugues a través d'un mur que derrueix amb el pensament; que vulgui abraçar el vent. 

No ho pot evitar. Així és ella.


Marta F.

diumenge, 27 de setembre del 2015

Forat

Tanca els ulls i ja no sent res. Tot el pes del món és a les seves cames i als seus braços i, obligada a mantenir-se immòbil, observa per primera vegada les portes tancades que l'envolten; el seu món. "S'ha acabat", es diu. "S'ha acabat". Tanca les finestres, trenca els poms de totes les portes i després s'asseu a terra, al costat d'una paret blanca i buida. "Aquí", pensa, mentre amb el dit comença a fer-hi un forat ben petit. "Aquí". I de tant en tant tanca els ulls o mira els poms trencats de les portes tots escampats per terra i plora, però ja no hi ha marxa enrere. "Aquí", i continua.


Marta F.

Decebuda

Sentia una sensació d'enfonsament general, d'ofec indolor i inconscient. Estava pansida, però no estava segura de no haver-ho estat alguna vegada. Sempre estava mirant cap als seus propis peus o a uns pocs centímetres per sobre del terra i ja creia que ho sabia tot, o almenys, que podria arribar a saber-ho tot. Però aquell dia, per un motiu que no hauria imaginat que tingués aquell efecte, havia aixecat el cap amb un moviment brusc i s'havia trobat encarada amb la realitat.

Estava decebuda. Decebuda perquè en veure-ho tot net i sense llençols imaginaris que ho difuminessin, les coses que tenia al seu entorn eren tan crues i alhora tan pures que mai ho hauria pogut imaginar. El misteri, els xiuxiueigs que de vegades creia imaginar-se i als quals anhelava poder acostar-se per entendre millor què li deien, havien quedat apagats per sempre i, el més greu de tot, mancats d'intriga i sentit, plens d'un infantilisme nascut, en aquell cas, de la ignorància. I no sentia un dolor punyent a dins que no la deixés viure, ni cap molèstia en aquelles pupil·les que mai havien vist una llum tan clara. No. Ella simplement estava decebuda per la indiferència del seu propi cos i del seu entorn davant d'una situació que, per al seu cap, encara era privada de cap font d'il·lusió.

Tot net, tot pur, tot de cristall... Però també cada vegada més cru i més buit. Tenia molt clar el seu objectiu (de fet, sempre havia sigut el mateix, per a ella): ser capaç de trobar tot el necessari per ser feliç en si mateixa, en qualsevol moment, en qualsevol situació. Però cada cop que creia avançar, els mitjans per complir-ho li semblaven més difícils d'aconseguir, més remots a dins la foscor del seu propi cos. A poc a poc i amb el pas del temps, com si ella fos un núvol gris, tot allò a què s'aferrava amb força i amb somriures i pensant que eren plomes caigudes d'àngels del cel, anava desprenent-se d'ella en forma de petites gotes que, en pocs segons, s'esclafaven contra un terra cada vegada més nu.

Però llavors, passades les estones mortes d'angoixa en què les seves òrbites, buides de brillantor, cercaven amb ànsia alguna cosa sense ni tan sols moure's, es tranquil·litzava. Recolzava l'esquena a una paret qualsevol i es deixava respirar a si mateixa. En el fons... Ja li havia passat això, oi? O potser no. "No ho sé. Tampoc importa.". La melodia dels seus pensaments cada vegada era més petita i més clara.

Continuaria. Observà amb recel les seves sabates desgastades. I llavors aixecà el rostre i mirà fixament l'horitzó, amb els ulls encesos. "Et desafio.", i féu la primera passa cap endavant.


Marta F.

divendres, 25 de setembre del 2015

Avançant

Intenta pensar de quin color és el seu voltant, i no sap distingir si es tracta de blanc o negre, o d'un dels infinits tons de l'escala de grisos. S'ha quedat sense paraules i ja només es té a ella mateixa. És capaç de dibuixar un somriure al seu rostre, d'arrufar les celles en un gest de profunda angúnia, o de cridar; però res d'això fa que el seu interior es mogui. Estreny els punys i al cap d'una estona els allibera de la força sobtada. Com havia pogut ser tan estúpida...? Però no importava, perquè sabia que totes les respostes eren a dins seu. Tard o d'hora, sabia que aniria descobrint les diferents capes i les trencaria, amb dubtes per no ser capaç de veure com fer marxa enrere.

Va obrir la porta petita que hi havia al seu pit, color de carn. Va ficar-hi la mà, i tot i que li feia mal, va continuar explorant sense descans, anhelant trobar allò que buscava. Finalment, va extreure'n unes flors que semblaven margarides, totes de tons blaus i violetes intensos: colors vius. Se les va emportar al nas i les va olorar. La calidesa la va ofegar durant uns instants, però després, conscient que no havia de perdre de vista el seu objectiu, les va tornar a guardar amb suma delicadesa a un altre racó d'aquell espai infinit que hi havia darrere la petita porta del seu pit.

Llavors, va seure al terra i va començar a excavar en aquella superfície llisa blanca o negra o grisa que s'estenia als seus peus i a tot el seu voltant. La matèria s'esfumava sota l'esforç dels seus dits, fins que en va sobresortir alguna cosa que va encendre els seus ulls. Eren el mateix tipus de flors que les que portava a dins seu, però amb els pètals blancs i les fulles i la tija negres. Va mirar el seu entorn, i després la flor, i va saber que aquella era la que estava buscant.

Va tornar a obrir la porteta i, aquest cop amb un dolor que la va fer doblegar-se sobre si mateixa, va col·locar aquelles flors blanques o negres o grises a dins seu. 

Llavors continuava avançant, com si no hagués passat res, com si no s'hagués sentit a prop de la mort instants abans, preguntant-se quin era realment el color en què estava submergida.


Marta F.

dissabte, 19 de setembre del 2015

Ple

Uns càlids instants que semblen deturar-se en el temps i fer que tot cobri sentit. Enmig de tot el moviment, passant per sobre de tota banalitat, de tot pensament fugaç, es presenta aquella sensació de ganes, de pura passió, que m'aïlla de la resta del món. Em fa recordar qui sóc, què forma part de mi, i també créixer. Llavors, crec comprendre'm millor, i crec viure com vull: amb un somriure arrelat profundament a dins meu. Tot s'esclareix i cobra un únic color: el meu.


Marta F.

dimarts, 11 d’agost del 2015

Monotonía azul

Era una cálida noche de verano cuyo cielo era tan sólo perturbado por una lluvia de rayos y de gotas de agua en las que se reflejaban diminutos fragmentos de luna. Ella, tumbada sobre las sábanas de su oscura habitación, observaba cómo la negrura se teñía de plata cuando los relámpagos caían sobre su consciencia. Cada lágrima de agua que impactaba contra la ventana se convertía en un objeto adherido a su cuerpo, cuyo único objetivo era hacer que sintiera todos sus músculos más pesados y, a la vez, cansados.

Con fuerza, cerró las manos alrededor de su almohada, dejando la marca de cada uno de sus dedos en ella. Apretó los párpados para que la escondieran por un momento de aquella realidad que tan sólo permitía que su mente estuviera poblada de colores, e intentó pensar. Pasados unos instantes, una débil sonrisa se dibujó en su rostro. Abrió los ojos lentamente y, con un brillo antes oculto en ellos, alargó el brazo y empezó a palpar todos los objetos que había en su escritorio hasta dar con el que buscaba: su cuaderno. Con el índice, dibujó el contorno de los relieves que decoraban aquellas tapas viejas y que guardaban las hojas ya amarillentas. Después, simplemente, dejó que su mano reposara sobre él y su sonrisa se volvió aún más amplia. En unos momentos en los que parecía que la tormenta había perdido su fuerza, cerró los ojos, inconsciente, y se sumió en la verdadera oscuridad.

Todo se había vuelto azul: una especie de azul cobalto que teñía monótonamente cualquier lugar en el que pudiera reposar su mirada. Empezó a andar sobre un suelo aparentemente inexistente, aún confusa. Giró la cabeza y lanzó la mirada por encima de su hombro derecho: había un banco de madera en medio de la nada, recubierto de una pintura azul algo desgastada del mismo tono que su entorno. Se sentó en él y dejó la cabeza reposar inclinándola hacia atrás, clavando la mirada en aquello que debería ser cielo.

No había nada. Absolutamente nada, salvo ella y ese banco. Se incorporó y, ahora con la cabeza gacha, observó cómo jugaba con sus propios pies: los movía de un lado a otro y los chocaba el uno contra el otro para llenar aquel silencio asfixiante que la rodeaba.

Nada, vacío. Lo comprendía: estaba dentro de sí. Retorció el rostro en una mueca de dolor y se llevó ambas manos al pecho, juntándolas y clavándose las uñas en su propia piel. Una lágrima cayó a sus manos y se mezcló con una pequeña gota de sangre que brotaba de una de ellas. Cayó al suelo, tiñendo de rojo el azul de aquel mundo.

Pasados algunos minutos, levantó la mirada de nuevo. Había algo; había una pequeña mancha blanca a poca distancia de ella que había sobrevivido a toda aquella inmensidad. Rápidamente se acercó a ella: era una hermosa planta con dos hojas grandes y un tallo del que colgaban hermosas flores pequeñas y blancas, de forma acampanada. Se mantenía erguida en medio de la nada, con sus raíces enterradas en un suelo invisible. Ella la alzó y se la llevó al banco. La colocó en su regazo y empezó a acariciar delicadamente los pétalos, temerosa de ensuciar la nieve que los formaba. Se dijo que grabaría para siempre en su memoria aquella flor de nombre desconocido que tanta calidez le había transmitido sólo por el hecho de contemplarla. "Nada...", se decía en voz alta, "nada...". Y sonreía.

Así, perdió la noción del tiempo. Tuvo la sensación de que su consciencia se había congelado por el tacto de aquella flor blanca. Sus ojos vidriosos estaban fijos en ella y, por eso, no vio cómo todo su alrededor, antes azul, ahora se teñía de negro, como si las gigantescas manos de la noche estuvieran empeñadas en dejar huella en aquel monótono paisaje y hacerlo suyo. Cuando levantó la mirada, absorta de pensamiento, aún sonreía. Ahora ya ni el color la rodeaba. Sus dedos estaban impregnados de la dulce fragancia de la flor y se sentía mareada. En el momento siguiente, sus pupilas se vieron heridas por un fuerte destello plateado que la hizo desplomarse en el suelo, abandonando la planta encima del banco de madera azul.

Cuando volvió a abrir los ojos, a pesar de la oscuridad que seguía rodeándola, sintió el alivio de encontrar bajo la palma de su mano el relieve de la tapa de su cuaderno. Se encogió sobre sí misma, sintiendo el suave tacto de las sábanas en la piel. Ahora, las gotas de lluvia traspasaban su mente como agujas de hielo, y todo su cuerpo se erizó: tenía frío. Se llevó las manos al rostro y comprobó que no desprendían perfume alguno. Con un movimiento rápido, cogió la libreta y la puso encima del viejo colchón. Temblaba cuando un trueno se atrevió a romper de nuevo la noche. Se aferró con fuerza al cuaderno, apretándolo contra su pecho, y mientras se repetía interiormente la misma palabra, "nada", la imagen de la flor blanca se hizo grande dentro de ella hasta que la oscuridad de la noche fue interrumpida por los primeros rayos de sol.


Marta F.



Muguet. Retorn de la felicitat.

dimarts, 12 de maig del 2015

Complert

Els primers raigs de llum ja es filtraven per les cortines desgastades de la seva petita cambra. Abans d'aixecar-se, acaricià els llençols nets i n'olorà el perfum a flor desconeguda. 

Els seus peus es balancejaven com si fossin dos gronxadors, sense acabar d'arribar al terra. Del segon calaix del vell escriptori, va treure'n una caixa blava decorada amb globus aerostàtics vermells i negres. La va posar sobre les seves cames i se la quedà observant durant una llarga estona. 

"Tan maca...", pensava, "tan bonica...". 

Després, sense obrir-la del tot, n'agafà de dins un anell d'or, fi, amb alguns brillants molt petits però lluents. Tenint-lo al palmell de la mà, sense posar-se'l a cap dit, se l'emportà al seu cor, amb el puny tancat. Tornà a veure'n les plomes, les ales, la blavor.

"Ho has vist? Ho he complert. He complert la promesa.".

I quin somriure...

Marta F.

dijous, 9 d’abril del 2015

Un pensament

"Un pensament, tan sols això."

Alça la veu, es col·loca enmig del món. Obre els braços i inspira profundament.

"Deixeu-me parlar. No cal que m'escolteu.". No hi ha ningú al voltant seu.

Però això a ella no li importa, perquè el cel és blanc i les estrelles blaves, i té tantes coses a dir però que alhora no vol que siguin dites...

"Podeu estar tranquils; no cal que feu res. Jo us observo."

I una llàgrima cau galta avall. Ara hi ha un núvol i bufa el vent.

"Mireu! Mireu aquests pètals! Com volen... com oloren. Tranquils, no cal que feu res, que jo ja els cullo."

I es queda immòbil, pensant intensament.

"Deixeu-me a mi també ser egoista."

Ui, ho ha dit. Es posa la mà als llavis amb els ulls molt oberts, però llavors mira el seu entorn i veu que no ha canviat res. Deixa anar una rialla entremaliada.

"No m'importa."

No li importa perquè es sent bé i perquè ha collit els pètals i perquè la lluna mateixa li recorda que és lliure. S'ha deixat anar. La ràbia, llibertat. I ara torna a pensar-hi; "No hauria...", es calla. Torna a somriure. No necessita res més. Les paraules soltes, els sons, els colors, li són suficients. Ja està. No hi ha més. Està sola i els pètals se'ls emporta el vent.

"Un pensament...".

Marta F.

dijous, 26 de març del 2015

Lectora

Acariciava els lloms dels llibres amb el dit índex, un per un, amb delicadesa. La seva mirada, plena d’una lluïssor tendra, es desplaçava pels títols, i no podia evitar deixar anar un somriure cada vegada que l’envaïa la il·lusió d’haver trobat la que buscava.
Ella s’estimava les històries. En llegia una cada cent anys. Durant un temps, es dedicava a col·leccionar-ne totes les que, d’una manera o altra, li cridaven l’atenció; així arribà a crear una biblioteca de passadissos infinits i prestatges que arribaven al cel. Llavors, les observava totes, una per una; es deixava encuriosir per cadascuna d’elles i sentia que s’omplia d’una calidesa agradable i alhora intensa, d’anhel.
Passats molts anys, n’escollia una. Seia a una butaca coronada per una cúpula que li mostrava els núvols i la lluna, i llegia pàgina per pàgina, totes les paraules, amb els ulls ennuegats d’aigua dolça perquè li encantava imaginar, sentir, crear. I quan les pàgines s’acabaven, la història seguia a la seva ànima durant anys, omplint-li els records i esquinçant-li el cor tant de dolor com de passió.
Després, tornava a buscar-ne més per a la seva biblioteca infinita i s’hi perdia mentre les observava amb dolcesa, fins que el desig de començar la següent l’ofegava. 
D’aquesta manera, com si fossin els caramels més dolços, els planetes que ella mateixa havia omplert de vida, els estels llunyans que un dia li havien mostrat els seus secrets, ella (perquè era una Lectora) guardava les històries als racons més profunds de dins seu.



Marta F.

dilluns, 9 de març del 2015

Cadires desordenades i fanals de llum buida

Entrà a la sala. Tot era a les fosques. Hi havia un gran piano de cua a sobre d'una tarima de fusta vella, i un munt de cadires buides i desordenades ocupant la resta d'espai. S'acostà a una finestra que era tan alta com ella i observà com la nit havia engolit els carrers, sense deixar-ne cap rastre d'ànima; tan sols hi havia ombres de llum de fanals buida, i no hi era la lluna.

Els guants, el mocador de coll, l'abric... tot, de sobte, li feia nosa. S'apartà dels vidres i començà a treure-se'ls, plena de fúria. El mocador gairebé es trencà i li deixà una marca vermella al clatell de la força amb què havia volgut arrencar-se'l del coll. Ho tirà tot a sobre d'una cadira, de qualsevol manera. Encara es tragué el jersei de llana roja que portava i el deixà caure al terra.

Estava sufocada. S'acostà al piano i intentà obrir-ne la tapa perfectament negra i lluent que cobria les cordes, però les forces li fallaven. Segué a la banqueta, que féu un lleuger soroll sota el seu pes. La tapa de les tecles tampoc s'obria. Els pedals no es movien sota la pressió dels seus peus. Era com si ella no existís, com si fos invisible, una ànima en pena. El piano estava segellat amb cadenes de foscor que ella no era capaç de trencar.

Els seus ulls d'expressió indiferent s'envermelliren una mica, encara clavats al seu propi reflex, projectat a sobre de la superfície negra per les llums mortes dels fanals del carrer. Però parpellejà i tornaren a la seva perfecta blancor i indiferència que tantes vegades s'havia obligat a sentir.

S'aixecà de la banqueta com una ànima en pena i, lentament, baixà de la tarima per seure a l'esglaó que aquesta formava amb la resta del terra. "No haig de veure amb els meus ulls. Vull estar tranquil·la, en pau. Indiferent.". I mentre pronunciava aquestes paraules interiorment, el seu cor es doblegava i s'estrenyia i la deixava sense respiració, però els seus ulls seguien perfectament blancs i inexpressius. "És millor així. Jo sé que és millor així.".

Els guants i el mocador de coll i l'abric caigueren a terra a la vegada. Observà com la pell nua dels seus braços s'eriçava pel fred; en tenia tant...

Deixà caure una llàgrima. L'amagà de la foscor introduint el rostre entre els seus braços. Els músculs de les seves cames estaven perfectament tensats per evitar el sacseig que li produïen les agulles de fred. 

I llavors, els llums dels fanals s'apagaven. Les cadenes del piano es feien més resistents. La lluna, amagada, reia sarcàsticament. I un somriure compassiu envaïa el seu rostre, sense que pogués evitar-ho, mentre la llàgrima encara queia pel seu coll i ella es deia: "Encara no he deixat d'existir.".


Marta F.

diumenge, 1 de març del 2015

Teranyines

Quant de temps havia estat dormint? Ara ja havia recuperat la consciència però encara no podia obrir els ulls. Es passà les mans pàl·lides per les parpelles i trobà una substància estranya entre les seves pestanyes. Era molt suau, com el cotó, i semblava voler segellar per sempre aquelles finestres de llum que eren els seus ulls.

Teranyines.

Intentà treure-se-les però li feia mal i sentia que podia morir si ho aconseguia. "Ho has de fer.". "Però, i si em quedo sense parpelles?". Què més donava? No podria passar-se la resta de la seva vida amb els ulls oberts? "No. Deixa'm. Ja vull descansar.". Però en realitat, no havia pogut dormir mai.

Era tan sols inconsciència. Eren teranyines que no sabia de quin color eren. Veia punts, tot eren punts al seu cervell. No hi havia cap paraula. Bé, sí, una de la qual totes les lletres estaven desordenades però que sabia amb certesa que amagava el secret que ella estava buscant.

"Com s'obren els ulls?".

Es va tancar sobre ella mateixa de nou. Les llàgrimes es quedaven a dins dels seus ulls, acariciant-li les pupil·les. Ara recordava, i no estava segura si era la primera vegada que vivia, o si ja eren infinites les vegades que s'havia repetit aquella escena, aquell desig, aquell intent; aquella teranyina.

Es va alçar i va començar a córrer amb totes les seves forces. Volia estavellar-se contra un mur i tornar a desmaiar-se com sempre. Però no n'hi havia cap; no hi havia res, allà. Va acabar entrebancant-se amb les seves pròpies cames i caient a terra. S'havia fet molt de mal. Tot el seu cos tremolava perquè les seves terminacions nervioses, rancoroses, s'esforçaven per enviar-li tant de mal al cervell com els era permès. Es va lliurar a la sensació del dolor.

Llavors, va pensar que era el moment. Es trobava tan malament i hi havia tanta aigua ja retinguda a dins dels seus ulls i estava tan desolada i tan buida que pensà que no podia passar-li res per quedar-se sense parpelles.

Amb decisió, començà a passar les seves mans amunt i avall del seu rostre, cada cop amb més pressió.

El dolor. La llum. Volia foscor.

I després d'uns instants plens d'eternitat, la teranyina desaparegué com si fos pols de núvol, com si mai hagués existit.

Obrí els ulls.

El terra era blanc i el cel era negre. No hi havia res més. Res.

Les seves llàgrimes es barrejaven amb la sang de les ferides que s'havia fet al rostre instants abans, tanta era la desesperació amb què s'havia volgut despertar. I ara, ara no podia fer altra cosa que plorar sang.

Es deixà caure al sòl blanc i, com si fos un nadó mancat de mare, s'arraulí sobre ella mateixa. Tornà a tancar els ulls. Ja estant sota la protecció de la seva foscor i inconsciència, les ferides es començaren a curar mentre les teranyines tornaven a cobrir-li els ulls; unes teranyines que li consumien la memòria perquè estaven fetes de fils de records.


Marta F.

dijous, 22 de gener del 2015

Bombolla transparent

Havia tingut por. Por a ser capaç d'obrir els ulls i veure's a ella mateixa fonent-se en el color gris de les pedres fredes.

Creia que estava bé, que havia descobert un camí que era el seu. Creia que mai tornaria a trencar-se per dins, a sentir-se de vidre lluent d'aigua calenta. Li semblava haver arribat a comprendre i a ser capaç de passar-se l'eternitat observant, pensant que la vida era maca i que no tenia por a la mort. Creia que era suficient observar les fulles trencades sota els seus peus i somriure perquè sabia que ho havia de fer.

Però no se n'havia adonat que, a poc a poc, s'havia anat perdent. S'havia tancat i veia el tel de les seves parpelles en lloc d'observar. Només evitava la realitat i s'havia creat una perfecta bombolla tan rodona i tan lluent que l'havia encegada i s'hi havia adormit a dins. La seva consciència reposava plàcidament i dolça, somniant en vols de núvols i cants d'ocells.

Però un dia, una tarda, en un instant, obrí els ulls. Girà el cap al seu voltant i veié arbres i matolls i fades que mai havia vist abans. On era? "Perduda". Una altra fada que en realitat era ella traspassà la bombolla. "T'havies adormit i et deixaves conduir pel vent. És normal, era agradable sentir la brisa al clatell i deixar-se emportar.". "Però vas deixar de ser tu, te'n vas anar oblidant.".

La por.

Qui era?

És clar, ara ho entenia. No estava dolguda, ni tenia ganes de plorar. Estava meravellada.

Les llums; les recordà. Llums de tots colors, llums plenes de coses especials que eren només d'ella. Ja està. Recordà la sensació de quan les produïa. El record la il·luminà i pogué veure més de tot allò que tenia, del seu color. Era real.

Tot s'havia tornat de mel fosa i dolça. Ho comprenia; s'hauria d'esforçar, hauria de lluitar, però d'una manera tan tendra perquè era tan seva, que acaricià la seva bombolla de seda i perfecta però ara transparent, com una fina capa de cristall lluent.

Es sentia tan bé...

Marta F.