Ella caminava sobre aquella terra seca, esquerdada. El cel era també, com la resta del paisatge, de tons rogencs. Avançava una passa, i observava com un petit escorpí, solitari, negre i lluent, passava pel costat dels seus dits nus, plens de ferides. Es girà a veure com es perdia a l'horitzó. Després, observà el seu propi peu, com si pogués reviure el moment en què aquell petit escorpí havia avançat pel seu costat, com si ella realment no sigués allà.
Alçà un braç, i observà com la llum blanca es filtrava a través dels seus dits i escalfava el palmell de la mà. D'on venia aquella blancor? Mirà al seu voltant; tot era color de terra, vermell, ataronjat. El cel també. I llavors? D'on venia?
Sobtadament, tancà la mà en un puny, com si volgués atrapar una papallona invisible que s'hi acabava de posar. S'emportà el puny als llavis i el protegí amb l'altra mà, mentre tancava amb força els ulls. Al cap d'uns segons, amb delicadesa bufà sobre la seva mà encara tancada, i després l'obrí, expectant. Llavors, la seva mirada s'il·luminà de la il·lusió que tan desconeguda li era. Somrigué àmpliament, mostrant per primer cop la blancor de les seves dents a aquella terra morta. Alçà les mans a l'aire, com si hagués de perseguir alguna cosa, i caminà sense destresa durant una estona. Estigué a punt de caure diversos cops perquè els seus ulls havien volat; eren molt per sobre de tota aquella terra. Miraven un punt fixe de l'aire, del vent. I brillaven, més que mai.
Però no s'adonava que mentre caminava, una espècie de lianes vermelles, sortides de les esquerdes seques, s'enrotllaven amb discreció en els seus turmells. Ella encara no podia notar les seves punxes invisibles.
Ara corria, encara amb els braços alçats al vent, però amb els ulls tancats, somrient amb la remor d'aquell vent que perseguia. I no s'adonava que mentre corria, les lianes s'anaven enrotllant al voltant de les seves cames, fins arribar als genolls.
Ara cantava una tendra melodia, sortida de la seva ànima.
Ara cantava una tendra melodia, sortida de la seva ànima.
Llavors, va deixar caure la primera llàgrima de felicitat.
I quan aquesta va caure a terra, com si fos una llavor de vida, donà força a les lianes, que estiraren de les seves cames amb força, com si la terra la volgués engolir per sempre més i aquelles lianes fossin els seus braços.
I quan aquesta va caure a terra, com si fos una llavor de vida, donà força a les lianes, que estiraren de les seves cames amb força, com si la terra la volgués engolir per sempre més i aquelles lianes fossin els seus braços.
Ella caigué mentre era arrossegada per les lianes de sorra. Ja no somreia. Com abans d'observar l'escorpí, mantenia un rostre inexpressiu, i intentava amagar al fons dels seus ulls una veu que lluitava desesperada per alliberar-se. Era una veu que cridava, que plorava, que mirava al seu voltant com si li haguessin robat el més important. Però ella es mantenia inexpressiva, com un cadàver, deixant-se emportar per aquelles plantes que l'arrossegaven cap al no res.
I llavors, per un impuls inconscient, tastà el rastre que encara quedava als seus llavis d'aquella llàgrima que moments abans havia caigut per la seva galta fins a ser devorada per aquelles plantes.
Gust a felicitat.
Gust a felicitat.
Llavors reaccionà; s'encongí sobre si mateixa mentre la continuaven arrossegant cap a l'abisme.
El seu cos començà a brillar.
Sentí com unes lianes s'abraçaven als seus cabells d'or i li mormolaven a cau d'orella, ran del seu cor:
- Ets patètica.
- Perseguies el no res.
- Estúpida.
Ella seguia brillant, encara amb més força. Respongué amb una veu tan màgica que podria venir del cel:
- No era el no res. Era el meu somni.
Les plantes s'aproparen més a la seva cara, a la seva orella.
- Un somni? Efectivament, el no res.
- Fas pena.
- Patètica.
La lluïssor que emetia era enlluernant. Abans que poguessin dir res més, alçà la seva mirada cap a les lianes, cap a aquells éssers que l'arrossegaven. Una mirada de mel, però ara ferma, segura, penetrant, sense cap veu que amagar. I somreia. Sense despreci, sense ironia; un somriure sincer, de compassió. Un somriure innocent però que bastava per fer-les entendre que mai podrien veure; que eren cegues.
Llavors, tot va ser blanc per a les lianes. Ja no arrossegaven res. Es movien desorientades, cegues, sota aquella llum tan intensa.
Era la llum d'ella. Però ella sí que hi veia.
Era la llum del seu somni.
Marta F.
