Noto unes mans fredes als ulls. Són gèlides. Un mort.
- Em recordes?
Em pregunto si les meves llàgrimes desfaran la seva pell.
- No? De debò?
Una pell feta de paper.
M'abraça i tinc por. Obro el meu pit i en trec els meus fils, infinits i invisibles però roigs per la meva pròpia sang. Els hi entrego.
M'abraça i tinc por. Obro el meu pit i en trec els meus fils, infinits i invisibles però roigs per la meva pròpia sang. Els hi entrego.
- Són bells. Cap on van?
No puc parlar. Intento alçar el braç per indicar-li alguna estrella, però aleshores m'adono de nou que tot és fosc, completament negre. Em fa plorar.
De sobte, veig dues llums. Són les seves. No tenen parpelles.
Em fa un petó al front. Uns llavis fets de tinta.
De sobte, veig dues llums. Són les seves. No tenen parpelles.
Em fa un petó al front. Uns llavis fets de tinta.
- Cap més por. I només nosaltres.
Ara recordo. És la meva veu.
Marta F.
Jo.
