L'estel del no-res

I somreia.

- Qui ets?

- No sóc ningú.

- Així mai arribaràs a ser-ho.

La corba definida pels llavis imitava la lluna que il·luminava el fons del llac. Gairebé era lluna nova.

Obria, tancava els ulls. Els tancava, els obria, que era el mateix.

Observava com una cuca de llum nascuda a la passada lluna plena passava a través del seu propi cos, eteri, transparent, inexistent.

- Qui ets?

- Vés-te'n.

- Tornaré. 

Les seves ales queien en un mortal repòs sobre un dels pètals del nenúfar. Les membranes que les formaven, que en temps llunyans en què ella encara podia volar feien de les seves ales joies de cristall, ara retenien un tel de pols de boira que atenuava la lluïssor lunar que sempre havia passat per elles.

El llac flotava a sota d'ella, en una oscil·lació perpètua.

Ella mirava la Lluna, s'alçava, i delicadament aixecava el braç cap a ella, buscant-la en un moviment lent, persistent, repetitiu. Els músculs de les ales es contreien i de seguida es relaxaven en un sospir de resignació.

I llavors es deixava caure sobre el pètal; tota ella abandonada a aquella blancor violàcia representant de la matèria. Ella, al costat del nenúfar, al costat de la cuca de llum, al costat de la Lluna, no era res, res.

- Qui ets?

- Deixa'm... Només soc la fortalesa inexpugnable del no-res...

Passava un silenci etern, i llavors escoltava:

- Tornaré.

I quan marxava, tots els seus músculs es tensaven, presoners de la desesperació que albergava en el seu interior.

I llavors, com si un fil tan transparent com ella li alcés el cos, com si tota ella hagués decidit de sobte brillar i flotar i volar, avançava unes passes, i sortia del pètal, i s'internava en el llac. Ambdós peus, ambdues ales: tota ella, a l'aigua.

I no s'enfonsava.

I somreia.

I mentre somreia i la seva pàl·lida pell es contreia en un gest dolç i amarg, els seus ulls es tornaven d'una textura cristal·lina.

Petites perles de llum es formaven sobre les seves pestanyes; i quan aquestes ja no eren capaces de suportar tot el seu pes, queien dibuixant un camí perfecte per les seves galtes, fins desembocar en els seus llavis.

I quan el seu paladar tastava el gust de les seves pròpies llàgrimes, el seu rostre es contreia en un profund crit de dolor que la feia ajupir-se i fer-se petita sobre la superfície del llac.

I quan ja no era capaç de plorar més, quan ja havia perdut el fil del seu propi pensament, començava a caminar com una ànima sense vida.

I com si fos un fantasma, una llum que no brilla, cantava. Cantava i el no-res que sentia s'omplia durant uns instants d'unes melodies que ella desconeixia, que anaven més enllà de tot: del nenúfar, del llac, de la Lluna.

I mentre cantava, plorava. I mentre plorava, somreia.

Cantava sobre el bosc, sobre la vida, sobre tot allò que sabia que mai posseiria. Sobre el llac. I cantava paraules d'amor, paraules que ella no creia que sentia.

- Qui ets?

- T'estimo... t'estimo... Ets la vida, ets la llum; deixa'm quedar-me amb tu, siguis qui siguis, siguis on siguis - deia en una tendra melodia.

I els ulls se li endolcien. I cantava amb la vista fixada al llac, i s'oblidava de la seva buidor. S'oblidava que no existia i que ella no era res.

- Vols venir amb mi?

- On ets? On ets?

- Vols quedar-te amb mi? - repetia.

I ella s'ajupia sobre l'aigua i responia que sí al no-res.

- Vull ser amb tu, per sempre més. Ningú m'escolta, ningú em sent, només tu. Si em vols escoltar, et cantaré les mes boniques paraules, i faré tot el possible per elevar-te al cel. Però deixa'm quedar-me amb tu...

I una llàgrima queia a la superfície del llac i ella creia que una mà d'aigua es formava per agafar-la.

- T'estimo tant com a la llum de la Lluna.

I tancava els ulls, i desitjava poder sentir allò que cantava. Però ja era massa tard.

- D'acord... et portaré amb mi per no deixar-te anar mai més.

I el cos d'ella es feia més feixuc i menys eteri, i començava a sentir l'aigua a la seva pell.

I somreia.

I mentre somreia, no s'adonava que les cuques de llum, que la Lluna, que el vent, l'escoltaven. Que l'observaven des de tots els racons del bosc. Els estels l'esperaven des del cel.

Ella creia que no era res.

Ella s'enfonsava, somrient.

- Qui ets? - li va preguntar la veu per última vegada.

I quan ja només quedava fora de l'aigua el seu rostre, quan estava més a prop de la mort del que mai havia cregut ser capaç d'estar; quan l'últim pètal del nenúfar ja s'ofegava, ella respongué:

- Jo... sóc un estel.

Marta F.

Com la mort d'una gavina

(Acte V inventat per mi de l'obra de "La gavina" de Txèkhov)

Han passat dos-cents mil anys.

És de nit. Una nimfa que brilla és a sobre d’una fulla que flota sobre un llac etern d’aigua fosca. És lluna plena i tot el que no és aigua és terra inerta. Es veuen uns ulls porpres que s’aproximen a la fulla des del fons del llac.

ELL: Et veig a través de l’aigua, els teus trets difuminats per l’esmorteïda claror de la Lluna. Mires com m’acosto amb els teus ulls buits, pupil·les sense vida, girades cap a tu mateixa. Creus que només la Lluna té llum en aquest món en què dius que ja no hi ha cap ésser vivent, i et lamentes per ella perquè creus que és inútil la delicadesa amb què cada dia brilla. Dius que les cigonyes ja no es desperten cada dia inundant els camps que un dia van ser verds d’esperança de nova vida. Dius que les saltarel·les ja no omplen els boscos amb el seu etern brunzir. Dius que això t’omple de buidor, de paüra, i que estàs sola, i que tu ets l’ànima d’un món que fa temps que va deixar d’evolucionar però que encara es mou i es transforma, i que està en constant mobilitat. Dius que tot serà horror fins que jo em converteixi en pols i tu et converteixis en pols, i ens fusionem en una eterna harmonia: matèria i esperit. Ara m’observes apropant-me a tu, des del fons del llac. Em mires desafiant, intentant mantenir un posat ferm, i sento com la teva tènue veu de nimfa adverteix el no-res dels meus ulls, als quals qualifiques de terribles i porpres, i et recorden el porpra de la sang que un dia corria per les venes de les cigonyes, de les saltarel·les, i de tots els éssers mortals, i de totes les fonts que fa temps que es van assecar. En canvi, jo només veig en tu llum, i et miro amb tendresa, amb amor, com si fossis l’últim punt brillant que hi ha en aquest forat negre. I ara sortiré de l’aigua, i et podré observar completa, real, i voldré apropar-me a tu. I tu m’observaràs tal com sóc, sang, matèria, i voldràs allunyar-te, i em desitjaràs la mort. I maleiràs les lleis de l’Univers que em dicten immortal i que et predestinen a fusionar-te amb mi per aconseguir l’harmonia final. I jo t’ho diré, et diré el que penso, però com que tens les pupil·les fixades en tu mateixa no m’escoltaràs i em giraràs el rostre i diràs que només son paraules, paraules, paraules. Creuràs que t’enganyo i que et vull apagar, i així em condemnaràs. Perquè no hi ha pitjor càstig que l’odi de l’última ànima que queda a l’Univers. Baixaré a l’infern i pregaré en silenci per tu, perquè segueixis brillant. Però abans d’això, només per un cop, desitjo apropar-me a tu i sentir la teva escalfor.

Surt de l’aigua i es queda flotant a sobre, davant la fulla sobre la qual reposa l’Ànima.

ELLA: Avui hi ha lluna plena. Una ombra recorre els cels. Sembla que vola, que bat les ales. És un presagi.

ELL (La mira intensament, sense apartar la vista d’Ella en cap moment): És una gavina. Respon-me… Com és que decideixes quedar-te aquí, en aquesta fulla oscil·lant sota la lluna plena, si saps que jo sóc al llac? Com és que prediques totes aquestes coses contra mi i encara no m’has eliminat?

ELLA (Parlant amb la mirada clavada al reflex d’Ell a l’aigua): Cadascuna de les ànimes que viuen en mi t’odien. Cadascuna ha sofert durant la seva vida per culpa teva. Fins i tot la Lluna et menysprea: li has tret els fills de la seva llum. Només queda l’Inanimat, el no-res. La buidor. Tu representes això.

ELL: No saps el que dius. Segueixes el teu camí, però no estàs disposada a veure’n d’altres. L’odi que senten aquests éssers demostra que un dia van descobrir la felicitat. Em necessiten, no són res sense mi. D’altra manera, simplement arrossegarien la vida com la cua d’un vestit, deixant caure a darrere seu un camí de pètals de nenúfar trencat que ningú seguiria, perquè no tindria cap sentit. Em necessiten, com jo et necessito a tu. Necessiten la foscor per conèixer la llum.

La nimfa somriu. Acte seguit, li cau una llàgrima cristal·lina galta avall.

ELLA: Avui sento dolor, sento més foscor.  (Baixa la veu i acota el cap.) No ho puc resistir, no puc mantenir viva la llum que hi ha dins meu. Avui, recordo un dia de fa dos-cents mil anys. Recordo que unes ànimes es preguntaven quin era el sentit de la seva existència i quin camí havien de seguir; que sentien que la vida les havia portat a la realitat només per fer-les desitjar el món dels somnis. No sabien on anar, sentien amor que no els hi era tornat. Deien: “Si algun dia et fes falta la meva vida, vine i pren-la.” Però patien perquè ningú volia prendre’ls-hi. Avui recordo, i sento dolor…

ELL: (S’hi acosta uns centímetres, mentre pronuncia tendrament aquestes paraules): No ploris, no sentis, no diguis res. Cada llàgrima teva és com una fiblada pel món, per la llum de l’Univers, per mi mateix. No recordis, no pensis, no et menteixis. Escolta’m… mira’m a mi…

ELLA (Fixa la seva mirada verda en ell, com travessant-lo amb dues gèlides espases): Mirar-te és com fer la primera passa a l’infern. Allunya’t. (Ell s’apropa una mica més, ella s’arrauleix al centre de la fulla i es cobreix el rostre amb les mans.) No et suporten. Els records de les ànimes que resideixen en mi no et soporten; m’envaeixen com si em volguessin desbordar, com si jo no fos suficient per contenir tant d’odi.

ELL: Només recordem allò que mai va succeir.

Ell s’hi acosta encara més.

ELLA: Menteixes. T’odio.

ELL: Jo t’estimo. (I afegeix, mormolant-li a l’orella coberta pels cabells d’or:) Per sempre.

ELLA (posant-se de peu sobtadament i allunyant-se d’Ell tot el que li permet la superfície de la fulla): Ves-te’n, ves-te’n lluny. Perd-te en l’oceà dels meus records.

ELL: Ho faré. Descendiré a l’infern i esperaré allà el moment en què ens trobem. Sentiré horror, horror, com tu. Sentiré soledat, tristesa, dolor; però tu no em creus. Adéu.

Ell es gira, Ella allarga el braç com per aturar-lo però es deté a temps i emet un sanglot de desesperació. Immediatament, es tapa els llavis amb les mans, i resta immòbil amb els ulls molt oberts, com si hagués comès l’últim acte de la seva vida. Ell es gira i l’observa durant uns moments.

ELL (sense apartar la mirada d’ella): Avui vola una gavina.

ELLA (amb tendresa): No ho és. És l’ombra del que un dia va ser.

ELL (obre la boca com si anés a parlar, però clou els llavis i acota el cap. Llavors, baixant la veu, diu): Vine amb mi. Desapareix amb mi.

ELLA (pronunciant les paraules com si fossin un sospir): Tot és un cicle. Tot es repeteix.

ELL (acostant-s’hi una mica més): No pensis. No parlis.

ELLA (observant la gavina): Avui és com fa dos-cents mil anys. Avui desapareixeré creient que puc volar, com aquesta gavina. He deixat de viure per començar a morir.

Dues llàgrimes més rellisquen per les seves galtes. Ell alça els ulls per primer cop i fulmina amb la mirada de foc l’ombra de la gavina, que cau inerta als seus peus.

ELL: Volar no significa res. Aquesta gavina volava buscant la Lluna. Ara vola cap a l’infern.

ELLA: T’odio.

ELL: Jo t’estimo, i per sempre t’estimaré.

Ell s’hi acosta i l’abraça amb delicadesa, impregnant-se de la seva llum, que poc a poc es va apagant. Ella no es resisteix; els braços reposen a ambdós costats del seu cos, mancats de voluntat. Ell l’embolcalla amb els seus braços, i tanca els ulls, com si intentés absorbir tota la seva claror.

L’última llàgrima cau per la galta d’Ella.

L’última imatge que capten els seus ulls és l'ànima de la gavina morta.

Ambdós desapareixen en l'obscuritat. La Lluna plena s’apaga mentre es fonen en aquell contacte. Ella tanca els ulls. L’últim raig de Lluna es reflecteix a la seva llàgrima.

Després, tot va ser foscor.

Marta F.

Entre la llum i la foscor

-       Qui és? Quan despertarà?

Tan sols una veu omple l’eterna nit, i la segueix un silenci inexorable. Fora d’aquell petit espai hi ha la gran foscor; dues fileres de llums semblen penjar de l’aire i a punt de ser engolides per la negror.

-       No ho sé. Això només ho pot decidir ella – respon una altra veu.

“Ella” és asseguda d’esquenes a una gran finestra a través de la qual es veu aquell buit. Acaricia inconscientment la nansa d’una tassa que porta buida molt de temps, i té els seus ulls d’ametlla perduts en el respatller d’una cadira vella que sempre ha estat desocupada.

Aquella petita cafeteria, on només hi són ella i dos éssers que l’observen, és l’únic punt de claror entre tanta foscor. Els llums de fora no il·luminen, tan sols marquen un camí.

-       No podem fer-hi res? Què passarà si no sap trobar la manera de tornar?

-       Llavors, com tothom, sortirà d’aquí i es transformarà en una espurna de foscor.

Quant de temps porta Ella d’aquesta manera? No ho sap; tampoc s’ho pregunta. La seva pell és pàl·lida, gairebé incolora, però el carmesí dels llavis recorda que algun dia ella era feliç, que algun dia la vida encara l’abraçava sense deixar-la anar.

La porta s’obre de sobte i deixa entrar una dèbil ràfega d’aire, aire que acaricia els lliris blancs que es troben a l’ampit de la gran finestra. El seu perfum es desplaça lentament cap a Ella i l’envaeix innocentment. I per primer cop des que és allà, tanca els ulls i una llàgrima cau dolçament sobre la nansa de la tassa, deixant un rastre de lluïssor a la pàl·lida pell. I darrere d’aquesta en cauen més, moltes més, fins que s’aixeca vacil·lant i s’apropa als lliris.

Lentament, seu al costat de les flors i les observa amb els ulls cristal·lins. Vol saber què s’hi amaga, què s’amaga darrere d’aquella fragància que ha sigut capaç de commoure la seva ànima en l’eternitat del seu malson.

I com si de sobte ho hagués entès tot, com si les sensacions que un dia va sentir haguessin tornat a la seva ànima, comença a cridar i a colpejar brutalment la gran finestra. Sap que no ha d’exposar-se a aquella negror que sembla capaç de treure-li tot, però vol seguir el camí de les llums, dels estels moribunds. Llàgrimes de dolor cauen fins que, extenuada, tanca els ulls, amb la imatge del camí de llums gravada a la seva ment. Poc a poc, la seva figura, arraulida en una cantonada de la cafeteria, es va esvaint.

-       Ho ha aconseguit. No s’ha deixat vèncer per la foscor – diu una de les veus dèbilment.

I en el moment en què és a punt de desaparèixer del tot, un tendre i dolç somriure es dibuixa en el seu rostre. És viva.

Marta F. 

Edward Hopper, Automat