Infinitament cansada

Estic tan absolutament farta de tantes coses, o potser de tan poques, que ja no em resten forces ni per recordar-les. Tampoc desitjo fer-ho.

Simplement, m'he cansat. Estic cansada de fer-me preguntes i no poder respondre-me-les; d'estar sempre imaginant, i de sentir tot allò que imagino, i de saber que m'inunda per dins i que haig de fer alguna cosa per treure-ho enfora perquè si no m'ofego. Sempre. Total, per a què?

No penso respondre aquesta pregunta, ni m'ho plantejo. Perquè sé que tinc motius per dir que sí, que tot això té un sentit; que les coses que faig, que el que escric, que el que penso, tenen importància, encara que sigui només per a mi. Però de sobte, em canso. I fins i tot arribo a desitjar ser un titella sense vida i arribar així fins a la fi dels meus dies. Perquè sé que jo, sense allò que tinc a dins, privada de les coses que m'estan mantenint més viva del que podia imaginar, no sóc res més que un ninotet vell, amb un ull enfora i un braç esquinçat.

Però ara, només desitjo quedar-me enmig d'un carrer desert totalment a les fosques i arribar a una cantonada bruta i buida, i allà seure al terra amb el rostre entre els genolls, i deixar que la llum negra que jo sempre he sentit que brillava dins meu s'apagui lentament, patint com mai ho ha fet, abocada a un forat tan fosc com ella. Total, així aquesta llumeta acabaria allà on sempre ha sigut, només que llavors, simplement, estaria encarada a la realitat.

I sé que hi ha moltes raons per no desitjar-ho.

Però... saps, petita llum? Egoista i hipòcrita, tu saps millor que jo que totes aquestes raons no aconsegueixen mai satisfer-te.

I ja n'estic cansada.

Marta F.

Ocellet de cel

Mirava el cel i després el seu voltant, amb pupil·les ràpides que es passejaven per tots els rostres sense nom de la gent. Arribava a un semàfor i s’hi aturava, i deixava la mirada fixa en una persona fins que aquesta li tornava, i llavors de seguida baixava els ulls al terra, temorosa que descobrís el seu secret.

I és que ho havia sentit. Era a la seva petita cambra, fosca, desordenada, i mentre escrivia deixant algunes taques de tinta negra al paper esgrogueït, bleït per la flama del temps, no s’havia adonat que la seva ànima havia volat del seu cos. Com si fos un petit ocellet d’ales rosades i cos blanc, sortia per la finestreta de l’habitació i s’enlairava imitant el moviment d’un pètal que cau.

Al cap d’un moment, havia arribat al cel. Al cel on tot era blau i blanc, i de llum. I de sobte, l’ocellet sentia que la seva consciència patia un impacte molt fort que la deixava cega durant uns segons. L’ànima, durant aquells instants, deixava de saber si realment existia, o si era al cel o al centre del món.

I llavors adoptava la forma d’un tros de cel. L’ocellet era ara una essència blava que flotava per sobre de tot.

I ella ara es trobava escrivint en el seu paper, mig inconscient, amb els ulls oberts buits de realitat: Com és que no sóc un núvol?

L’ocellet intentà moure’s. Ja no tenia ales. Però simplement desitjant-ho notà com tota la seva massa blava es desplaçava cap endavant. I es quedà immensament sorprès, perquè resulta que el que es movia era el cel i no els núvols; i és que en realitat, hi havia una capa blanca a sobre d’una altra blava amb forats de cotó.

L’ànima es sentí inundada per un sentiment de veritat, de llibertat, d’haver conegut una realitat que sentia que havia sigut sempre amagada dins seu. S’havia oblidat que era un ocell, que havia de tornar; tan sols tenia ganes de seguir volant com un tros de cel, mirant els núvols que eren travessats per la llum dels estels, sentint que li somreien perquè els havia descobert.

I al cap d’un temps, l’ànima, com un ocellet que cau del niu, tornava al seu cos i dolçament li mormolava amb paraules de tinta el seu secret:

Havia descobert que era el cel que es movia i els núvols els que, immòbils, mentien.

Marta F.

Quan el meu món es va trencar

I mirava al meu voltant i tot allò que era meu, allò que creia que sempre existiria, tots els vidres de colors sota els quals havia estat vivint, cada dia il·luminada d'un color diferent per la llum d'un Sol que no veia; tot es trencà en bocins de diamant que desaparegueren quan els meus ulls es fixaren en un en concret i li preguntaren: per què...?

Em veia envoltada d'infinits estels que brillaven en una buidor perpètua. Ja no hi havia cap cristall de color: tan sols veia llum blanca. Tot era blanc; blanc i negre. Tenia milers d'estels i galàxies davant meu, totes exposant-se amb la seva immensa bellesa a les meves pupil·les humanes. I tot i així, jo no podia evitar pensar en el meu món fragmentat a petits diamants que havien sigut engolits per la foscor. Sentia dins meu una cosa tan gran, que sabia que estava a punt de desbordar-se de mi, incapaç de contenir-la al meu interior. Sentia una pressió molt forta dins l'ànima i les llàgrimes que sempre havia estat guardant-hi a dins em trencaven per sortir a l'exterior.

Què em quedava? Em veia en un petit estel, amb totes les galàxies davant meu però sense pertànyer-ne a cap. Vaig caure al terra. Una lluïssor que hi havia al costat dels meus ulls, al terra nu del meu petit estel, em va fer contemplar-la. Era un fragment de llum, una engruna d'estrella.

Una llum que m'enlluernà.

I quan vaig poder recobrar la vista, vaig veure que al meu costat hi havia el meu tresor, aquella part de mi que podia sentir sense haver de girar les pupil·les cap a la foscor del meu interior. Vaig seure-hi davant, veient-me reflectida a la superfície negra lluent, emmirallant. Per un moment la meva lluita va cessar, i una llàgrima caigué al damunt d'una tecla negra. Només blanques i negres, com l'Univers. Les meves mans van començar a tocar-les amb delicadesa. Sentia que podia veure en cadascuna de les notes una part de la meva ànima murmurant-los amb veu d'estel la melodia.

Vaig tancar els ulls mentre seguia tocant. Vaig veure bocins de diamant, dels colors que mai més veuria, d'aquell món que sempre m'havia acollit dins la seva falsia.

I vaig continuar així per sempre, d'esquenes a la bellesa, a les llums blanques. Amb els ulls tancats. Intentant identificar què era allò que hi havia dins meu en el color de cada nota que tocava.

I en el moment en què 'sempre' cessà, la màgia em mormolà en veu baixa: Desperta.

Marta F.