- Saps què?
- Digues.
- L’altre dia vaig estar parlant amb una noia que no coneixia.
Miraven la lluna a través dels vidres, trencats per la seva llum.
- Sí?
Ella l’observava de reüll de tant en tant, el seu perfil il·luminat pel reflex de la llum al llac.
- Sí, em va dir coses molt estranyes. Mai sabré per què va decidir dir-m’ho a mi.
Ell es mantenia en silenci. Semblava ben lluny del món, lluny d’escoltar-la i de notar-la al seu costat; però ja hi estava acostumada i sabia que no era així. Sabia que ell seria capaç de llegir qualsevol pensament en ella. Sense ni tan sols mirar-la.
- Jo esperava que obrissin la botiga de gelats. Ella estava recolzada a la paret des d’abans que jo arribés.
- Quan va ser això?
Ella no va respondre.
- Aquella noia... Potser no era una noia – continuà ella.
- Què vols dir?
Ara s’havia aferrat instintivament al seu braç i clavava els seus ulls en ell.
- No entenc la teva mirada.
Sabia que mentia.
Va tornar a recolzar-se sobre l’ampit de la finestra, al seu costat, i continuà parlant amb la mirada perduda a les corbes que dibuixaven els turons al cel d’estels.
- Ella... em va parlar. Però de veritat. Volia transmetre’m alguna cosa.
Ell ara també l’observava de reüll.
- Em preguntava que si la comprenia, contínuament... Tenia por que no l’escoltés. Es va acostar a mi com si ja em conegués. M’agafà del braç i clavà els seus ulls de neu en els meus.
Va fer una pausa intentant reproduir la imatge de la seva ment amb precisió.
- Tenia uns ulls grisos, com la neu... I el seu cabell, en canvi, era negre com la nit. Jo crec... que no era una noia.
Es cobrí el rostre amb les mans, desordenant el seu cabell llis i castany sota la llum de la lluna.
- Em digué que no volia viure més aquí, i que si comprenia perquè. Em va dir que no podia suportar-ho més, que sentia que estava enmig de dos mons, i que no pertanyia a cap dels dos. Deia que li havien tallat les ales des de feia molt de temps, i que la pitjor part de la condemna era que la deixaven veure com volaven els altres.
Es va produir un llarg silenci que trencà ell:
- I llavors?
Ella va alçar la mirada, i la Lluna es va reflectir clarament a les seves pupil·les verdes, mancades d’esperança.
- Ningú mira per ningú...
Ell girà completament el rostre cap a ella, amb els ulls molt oberts i expressió d’amarga sorpresa.
- No...
- Ella va dir “Ningú mira per ningú”...
- No continuïs.
Ell enfonsà el seu cap entre els seus propis braços. Els cabells rossos acariciaven la seva pell pàl·lida i, en la foscor que ell mateix s’havia creat, els seus iris blaus es cobrien d’un tel de cristall de llàgrimes.
- I ho he pensat... I potser té raó.
- Calla.
- És que tu no vas veure els seus ulls quan ho deia. Tu no vas veure com ho deia. Jo crec que no era una noia, que no era humana – i va afegir, més fluixet -. I em preguntava si la comprenia, amb unes pupil·les que buscaven algú que volgués enfonsar-se en aquells pous d’obscuritat i veure la seva ànima.
I saps què és el pitjor?
Ell deixà al descobert un dels seus ulls per mirar-la. Va seguir amb la mirada una llàgrima que queia fins arribar als seus llavis somrients.
- Jo li deia que sí, i li mentia. Perquè no la comprenia. I crec que en el fons tampoc intentava comprendre-la... Jo li vaig arrencar les plomes que encara conservava i que em mostrava a través dels seus ulls.
Ell es posà dret, i es col·locà davant d’ella. Ella el mirava intimidada, com si ell li estigués a punt de mostrar una part de la seva ànima que mai havia vist abans.
- Li van arrencar les ales i la van condemnar a vagar pels cels, abandonada.
- Saps perquè la van abandonar? – preguntà ell.
Ella negà amb el cap.
- Perquè no comprenia els altres. Demanava que la comprenguessin però no s’esforçava per veure a través dels altres. I els feria. I els espantava amb la negror dels seus ulls, que contrastava amb les seves blanques ales. Ella amagava tota aquesta obscuritat dins seu fins que es presentava davant una persona i li mostrava completa.
Ella escoltava la seva veu com si fos la d’un déu. Només existia ell en aquell moment.
- I després obligava a d’altres a fer la feina que ella no havia fet. A reparar el seu “Ningú mira per ningú”.
- Ningú...
- Ho deia, i marxava deixant a l’ànima de la persona la seva petjada immortal. I això no està bé.
- Però i si és la veritat?
- No ho és.
- Ningú mira per ningú.
- No ho tornis a dir.
- Per què ens serveix tenir una ànima si ningú vol veure-hi a través d’ella?
Ell alçà la mà i passà la punta dels dits pel seu coll, amb delicadesa. Els mirava mentre parlava.
- Ella t’ha omplert de foscor... Només et mires a tu, i no t’adones de qui t’està mirant. Ella no té ales. Els humans mai les van tenir. No és el mateix.
Ella emmudí i l’observava. Els seus ulls es van trobar i va sentir una fiblada de dolor tan intensa que una llàgrima va caure a l’ampit de la finestra.
- Ho has sentit? Però tu has deixat caure una llàgrima.
Un estel es reflectia a la llàgrima que acabava de caure.
Ella entornà els ulls, intentant veure què estava passant al seu davant. De sobte, la seva mirada canvià cap a una barreja d’horror i fascinació.
- T’he obligat a veure. Tot per culpa d’ella. Ho sento.
Ella es va voler acostar a ell.
- Ho sento...
I quan ella ja només era a pocs centímetres, ell va col·locar una mà al seu pit, a sobre del seu cor, i la sostingué en els seus braços.
- Tu... ets el meu àngel – va dir ella en un últim sospir.
Ell somrigué tristament, i mentre els seus ulls blaus es tornaven negres com la nit, a l’orella li sospirà:
- Vola... Vola cap a aquells estels.
Marta F.
