De vegades, simplement, busca senzillesa. Coses reals que se li presentin al davant sense cap mena de mur o barrera, obertes completament als seus ulls; nimbades d'una llum tan potent que li sembla que, si s'hi acosta, es crema. La contemplació de tot allò que l'envolta l'omple alsehores: veu com una fulla és empesa pel vent sobre un terra de rajoles vermelles i sent ganes d'ajupir-s'hi al costat per acostar-se-la al cos i empassar-se-la. Sent a dins seu una força que empeny tot el que la cambra de la seva ànima conté cap a l'exterior. Està segura que si fos capaç d'observar-se a si mateixa, veuria com l'angoixa inunda la negror dels seus ulls i busca vessar-se per tot el seu cos. Sent ganes d'aferrar-se a alguna cosa o a algú, de manera egoista; sent ganes d'aferrar-se al món i sentir que tant aquest com ella mateixa són una sola cosa. Voldria tancar els ulls i fer pressió amb el coll per crear un nus a la seva gola, i després cridar amb llibertat tan sols pel plaer de sentir com l'angoixa s'acumula i s'escapa de dins seu. Després li fa angúnia pensar així, tan sòrdidament. Ella creu que sempre voldrà, simplement, sentir que és, però de vegades li vénen rampells d'energia que fan que tota ella tremoli i vegi el món fent pampallugues a través d'un mur que derrueix amb el pensament; que vulgui abraçar el vent.
No ho pot evitar. Així és ella.
Marta F.
