Lectora

Acariciava els lloms dels llibres amb el dit índex, un per un, amb delicadesa. La seva mirada, plena d’una lluïssor tendra, es desplaçava pels títols, i no podia evitar deixar anar un somriure cada vegada que l’envaïa la il·lusió d’haver trobat la que buscava.

Ella s’estimava les històries. En llegia una cada cent anys. Durant un temps, es dedicava a col·leccionar-ne totes les que, d’una manera o altra, li cridaven l’atenció; així arribà a crear una biblioteca de passadissos infinits i prestatges que arribaven al cel. Llavors, les observava totes, una per una; es deixava encuriosir per cadascuna d’elles i sentia que s’omplia d’una calidesa agradable i alhora intensa, d’anhel.

Passats molts anys, n’escollia una. Seia a una butaca coronada per una cúpula que li mostrava els núvols i la lluna, i llegia pàgina per pàgina, totes les paraules, amb els ulls ennuegats d’aigua dolça perquè li encantava imaginar, sentir, crear. I quan les pàgines s’acabaven, la història seguia a la seva ànima durant anys, omplint-li els records i esquinçant-li el cor tant de dolor com de passió.

Després, tornava a buscar-ne més per a la seva biblioteca infinita i s’hi perdia mentre les observava amb dolcesa, fins que el desig de començar la següent l’ofegava. 

D’aquesta manera, com si fossin els caramels més dolços, els planetes que ella mateixa havia omplert de vida, els estels llunyans que un dia li havien mostrat els seus secrets, ella (perquè era una Lectora) guardava les històries als racons més profunds de dins seu.

Marta F.

Cadires desordenades i fanals de llum buida

Entrà a la sala. Tot era a les fosques. Hi havia un gran piano de cua a sobre d'una tarima de fusta vella, i un munt de cadires buides i desordenades ocupant la resta d'espai. S'acostà a una finestra que era tan alta com ella i observà com la nit havia engolit els carrers, sense deixar-ne cap rastre d'ànima; tan sols hi havia ombres de llum de fanals buida, i no hi era la lluna.

Els guants, el mocador de coll, l'abric... tot, de sobte, li feia nosa. S'apartà dels vidres i començà a treure-se'ls, plena de fúria. El mocador gairebé es trencà i li deixà una marca vermella al clatell de la força amb què havia volgut arrencar-se'l del coll. Ho tirà tot a sobre d'una cadira, de qualsevol manera. Encara es tragué el jersei de llana roja que portava i el deixà caure al terra.

Estava sufocada. S'acostà al piano i intentà obrir-ne la tapa perfectament negra i lluent que cobria les cordes, però les forces li fallaven. Segué a la banqueta, que féu un lleuger soroll sota el seu pes. La tapa de les tecles tampoc s'obria. Els pedals no es movien sota la pressió dels seus peus. Era com si ella no existís, com si fos invisible, una ànima en pena. El piano estava segellat amb cadenes de foscor que ella no era capaç de trencar.

Els seus ulls d'expressió indiferent s'envermelliren una mica, encara clavats al seu propi reflex, projectat a sobre de la superfície negra per les llums mortes dels fanals del carrer. Però parpellejà i tornaren a la seva perfecta blancor i indiferència que tantes vegades s'havia obligat a sentir.

S'aixecà de la banqueta com una ànima en pena i, lentament, baixà de la tarima per seure a l'esglaó que aquesta formava amb la resta del terra. "No haig de veure amb els meus ulls. Vull estar tranquil·la, en pau. Indiferent.". I mentre pronunciava aquestes paraules interiorment, el seu cor es doblegava i s'estrenyia i la deixava sense respiració, però els seus ulls seguien perfectament blancs i inexpressius. "És millor així. Jo sé que és millor així.".

Els guants i el mocador de coll i l'abric caigueren a terra a la vegada. Observà com la pell nua dels seus braços s'eriçava pel fred; en tenia tant...

Deixà caure una llàgrima. L'amagà de la foscor introduint el rostre entre els seus braços. Els músculs de les seves cames estaven perfectament tensats per evitar el sacseig que li produïen les agulles de fred. 

I llavors, els llums dels fanals s'apagaven. Les cadenes del piano es feien més resistents. La lluna, amagada, reia sarcàsticament. I un somriure compassiu envaïa el seu rostre, sense que pogués evitar-ho, mentre la llàgrima encara queia pel seu coll i ella es deia: "Encara no he deixat d'existir.".

Marta F.

Teranyines

Quant de temps havia estat dormint? Ara ja havia recuperat la consciència però encara no podia obrir els ulls. Es passà les mans pàl·lides per les parpelles i trobà una substància estranya entre les seves pestanyes. Era molt suau, com el cotó, i semblava voler segellar per sempre aquelles finestres de llum que eren els seus ulls.

Teranyines.

Intentà treure-se-les però li feia mal i sentia que podia morir si ho aconseguia. "Ho has de fer.". "Però, i si em quedo sense parpelles?". Què més donava? No podria passar-se la resta de la seva vida amb els ulls oberts? "No. Deixa'm. Ja vull descansar.". Però en realitat, no havia pogut dormir mai.

Era tan sols inconsciència. Eren teranyines que no sabia de quin color eren. Veia punts, tot eren punts al seu cervell. No hi havia cap paraula. Bé, sí, una de la qual totes les lletres estaven desordenades però que sabia amb certesa que amagava el secret que ella estava buscant.

"Com s'obren els ulls?".

Es va tancar sobre ella mateixa de nou. Les llàgrimes es quedaven a dins dels seus ulls, acariciant-li les pupil·les. Ara recordava, i no estava segura si era la primera vegada que vivia, o si ja eren infinites les vegades que s'havia repetit aquella escena, aquell desig, aquell intent; aquella teranyina.

Es va alçar i va començar a córrer amb totes les seves forces. Volia estavellar-se contra un mur i tornar a desmaiar-se com sempre. Però no n'hi havia cap; no hi havia res, allà. Va acabar entrebancant-se amb les seves pròpies cames i caient a terra. S'havia fet molt de mal. Tot el seu cos tremolava perquè les seves terminacions nervioses, rancoroses, s'esforçaven per enviar-li tant de mal al cervell com els era permès. Es va lliurar a la sensació del dolor.

Llavors, va pensar que era el moment. Es trobava tan malament i hi havia tanta aigua ja retinguda a dins dels seus ulls i estava tan desolada i tan buida que pensà que no podia passar-li res per quedar-se sense parpelles.

Amb decisió, començà a passar les seves mans amunt i avall del seu rostre, cada cop amb més pressió.

El dolor. La llum. Volia foscor.

I després d'uns instants plens d'eternitat, la teranyina desaparegué com si fos pols de núvol, com si mai hagués existit.

Obrí els ulls.

El terra era blanc i el cel era negre. No hi havia res més. Res.

Les seves llàgrimes es barrejaven amb la sang de les ferides que s'havia fet al rostre instants abans, tanta era la desesperació amb què s'havia volgut despertar. I ara, ara no podia fer altra cosa que plorar sang.

Es deixà caure al sòl blanc i, com si fos un nadó mancat de mare, s'arraulí sobre ella mateixa. Tornà a tancar els ulls. Ja estant sota la protecció de la seva foscor i inconsciència, les ferides es començaren a curar mentre les teranyines tornaven a cobrir-li els ulls; unes teranyines que li consumien la memòria perquè estaven fetes de fils de records.

Marta F.