Glaçades

- Però què està dient?

- El que sents.

- Vol fer el favor de deixar-me anar?

Clavà els ulls en els seus durant alguns minuts, sense parpellejar. Caigué al terra esgotat. L'home s'ajupí mentre ho feia, sense deixar-lo de mirar en cap instant.

- No ho entén? Jo vull viure la meva vida. Deixi'm marxar.

L'home féu un mig somriure. Agafant-lo dels cabells l'obligà a aixecar-se i apropà el seu rostre a pocs centímetres del d'ell. Ara les marques del temps i de la mort es feien clarament visibles en els seus trets.

- Mai la viuràs; parles però no la vols. Per què no em mates?

El jove sentí que la còlera l'envaïa. Aquell home s'estava burlant d'ell abocant-lo al precipici de la mort. Tenia agafats els fils de la seva ànima a través de la mirada i ara l'instava a revoltar-se. Sabia que ho feia perquè s'adonés que ell en realitat era un simple titella ple de sentiments estúpids.

- Vinga, mata'm.

- Però amb què vol que ho faci?

I acostant-se a la seva orella, murmurà:

- Amb el ganivet que tens a la teva mà.

Ganivet? Acer tallant. El seu puny es tancava al voltant de la fulla assassina i un rajolí de sang violàcia queia, provocant una fina pluja de brillants gotes.

L'home deixà anar una rialla. Tragué les mans del seu cabell i se n'allunyà uns passos, sense deixar-lo de mirar fixament. Tornà a somriure.

- Has vist que patètic?

I ell acotà el cap, ple de dolor. No podia obeir-se; li estava sent treta la vida. El seu rostre era amarat de suor, però el fred glaçava les gotes de sang de la mà, que es trencaven en mil bocins quan arribaven al terra. Intentà treure valor de dins seu. Aixecà la mirada lentament cap a l'home. Les llàgrimes de llum començaven a caure.

Un altre cop la rialla.

S'hi acostà de nou. El noi s'arrambà a la paret tant com pogué, fins que aquesta li digué prou, que ja li havia arribat la fi. L'home, amb delicadesa, li agafà la mà amb el ganivet i la posà davant el ventre d'ell.

- La mort. Ho entens?

I dolçament impel·lí les mans de la persona cap a la seva pròpia ànima, enfonsant la fulla al cos en el camí. Havia deixat de plorar i ara l'observava amb l'expressió del buit més profund als seus ulls. L'home li acaricià els cabells mentre ell queia abatut al terra brut, sota la tènue llum provinent d'un carrer ple de gent que hi havia a la vora. Encara aguantava la fulla amb les mans. No sentia dolor. Tancà els ulls uns segons i veié foscor. Els tornà a obrir i l'home ja no hi era i la navalla no existia, però la ferida seguia vessant sang, ara negra. Era càlida.

Mirà cap a la llum, les cames de les persones que passaven. Tancà els ulls. Es sumia lentament en un dolç sopor. Sense fi.

Marta F.

Irreal

I és que passava que ella no corria, tan sols es deixava arrossegar.

Tenia els ulls tancats i sentia el so de passos veloços que es confonien els uns amb els altres. Podia olorar un aire que era sempre buit i uniforme i un terra de roca negra que mai s'acabava.

Sabia que aquells passos l'arrossegaven cap al no res, allunyant-la de qualsevol camí. Però no estava segura si ho feien entrant en contacte amb el seu cos, o si eren els seus propis peus que es movien al ritme dels seus.

A la foscor de les seves parpelles hi intentava trobar colors. S'havia dit a si mateixa que li agradaven les coses petites i boniques, però en realitat només ho creia perquè era l'únic que era capaç de veure. Formes, colors, sensacions. En aquella negror creia trobar-hi punts de lluïssor i llavors simplement imaginava.

Irreal.

I quan aquesta paraula apareixia dins seu, tota la foscor que contenia l'absorbia per dins: forat negre.

Dolor.

I era quan el sentia que podia obrir els ulls durant uns instants, potser alguns segons. I es veia envoltada d'un cúmul etern de persones que corrien al seu voltant sota un cel vermell com la sang. I tots cridaven: "Precipici! Precipici!". Intentava aturar algú qualsevol, agafant-lo de les espatlles, apropant-s'hi molt a la cara i mormolant: "Marxem d'aquí...". I ella no es veia reflectida als seus ulls però la persona allargava la mà cap a ella, cap al seu cos eteri i transparent que no tenia lloc a l'aire. "Però si tu no ets! Deixa'm en pau. Bon viatge." I dient això i clavant el rostre a l'hortizó, marxava.

I els segons s'acabaven i un altre cop tancava les parpelles i s'oblidava del Precipici. El negre l'envaïa i els punts brillants tornaven. Formes, colors, sensacions; color blau de mar, blanc d'estrella.

Irreal.

Marta F.

Cementiri

Es passejava lleugera, fent petits salts irregulars sobre el terra encara mullat i ple de fang negre. El cel era totalment descobert, i tot i que havia plorat pluja durant dos dies sencers, seguia blanc com la neu. De vegades s'entrebancava amb arrels mortes que sobresortien del terra o relliscava, però de seguida es tornava a aixecar i continuava saltant per entre les làpides, gairebé dansant, somrient, alçant els braços com si fos un ocell.

Es sentia bé. No tenia records, ni mai havia vist ningú. No sabia si era viva o morta, però no sentia que aquesta qüestió tingués cap mena d'importància.

De vegades, s'aturava vora una pedra del terra, grossa, de forma irregular, amb la meitat d'un nom escrit amb lletres inintel·ligibles des de feia dècades. Baixava la mirada i veia el tros de roca que faltava, amb l'altra part del nom, l'altra meitat de la persona. Deixava de somriure i abraçava amb força aquella pedra contra el seu pit, clavant-se al cos els extrems més tallants; l'ànima de la pedra no la volia i la feria perquè la deixés anar.

Tornava a alçar-se i a donar salts en aquell indret que semblava no acabar mai. Les seves cames nues, de pell blanca, eren plenes de fang negre ressec. La sang de les ferides queia des de la seva ànima i dibuixava camins carmesí sobre la pell de cadàver.

Somreia, i de vegades tancava els ulls mentre un vent dolç li acariciava els cabells. Un vent que, tot i que havia estat bufant una eternitat, ella sentia que era nou a cada instant.

Ho anava descobrint tot: el cel, el fang, les làpides. I després ho oblidava.

Però hi havia una única cosa que no podia decidir deixar de recordar. Era l'única cosa que mai no havia descobert. I corria i dansava, però sempre tenint-la present; tancava els ulls i veia el vent i escoltava el cel perquè creia que li revelaven molt dèbilment el color d'allò que buscava. I somreia perquè creia poder ser més a prop de trobar-ho.

I un dia en què caigué al terra perquè havia relliscat, ho veié. Sentí un gran vertigen, com si anessin a treure-li brutalment tot allò que tenia a dins. Els seus ulls lluitaven per mantenir-se desperts, abocats a l'autèntica mort. Li feia mal el cor. Però fent un esforç amb les últimes forces que li quedaven, s'acostà a l'única cosa que realment havia desitjat sempre. I plorava amb llàgrimes de gust dolç, i ja no podia sentir el cel ni veure el vent. No ho faria mai més. Deixà el cos enrere, i ara només era la seva ànima blanca la que s'hi acostava.

Era una rosella petita, negra, bonica; el seu desig etern, i ara es complia. Envoltà amb la seva llum la flor. L'ànima brillava com mai ho havia fet, però cada cop s'anava fent més petita.

S'apagà del tot i un pètal més caigué, tornant-se immediatament fang en el primer contacte amb el terra: fang negre.

Marta F.