Naixement de l'esquerda

Ja ha començat a esquerdar-se. És el moment que sentia tan llunyà; com un feix de llum d’acer, avui ha perforat els meus pulmons, el meu aire, per dir-me que és aquí. Però jo no et vull. Marxa.

M’observo al mirall enmig de la nit amb els ulls completament envermellits i d’aigua. Em miro aleshores els llavis, inflats i tremolant com petites fulles. Les meves ulleres semblen més pronunciades que de costum. Recorro les asimetries del meu rostre. I un altre cop els meus ulls. Em fan por; em fan por. Estan encesos d’una foscor que no sé descriure; més encesos que mai. M’emporto els dits a les parpelles i sento una escalfor desconfortant. El cap em fa mal. Pressiono els llavis però encara mostren el mateix tremolor. Però almenys ja puc respirar.

Sembla que tot ha començat ja a trencar-se. I encara sóc com una nena petita. I em fan pena les ninetes dels meus ulls. No vull que res continuï. M’ho puc permetre? No, és clar que no. Només puc esperar que no em falti l’aire. Només puc prometre’m que mai, mai, cauré en el mateix. Mai. Mai. M’ho puc prometre? Que en la meva creació no hi hagi cabuda per a això. Perquè em fa mal. I no vull patir, és que ja no vull fer-ho més. No passava res mentre flotava, però avui he vist amb els meus propis ulls i en els meus ulls com aquest cristall ha començat a esmicolar-se, tot i que no creia que ho fes d’aquesta manera. M’esperarà algun bosc a sota, o és en realitat tan sols un miratge i cauré al no res? 

Encara que sigui egoista, no vull tornar a escoltar cap llum d’acer, cap més.

Encara que sigui egoista, no vull que perdi els seus records; vull que em miri sempre amb els mateixos ulls. Ho vull, si us plau. I ho ploro.

Encara que sigui egoista, no vull patir més. Perquè no puc suportar-ho.

M’acompanyaràs als meus somnis? M’abraçaràs i m’explicaràs com puc fer-me més forta? Em diràs a cau d’orella què és allò que estic fent malament? Em descobriràs tot allò que no entenc? Em permetràs acariciar les teves plomes i dir-te que tenen un tacte molt semblant al de les meves joies? Em deixaràs parlar-te de com eren, de com és ara ella? Així, mentre ho faci, ho oblidaré tot, i estic segura que et somriuré. Em reconfortaràs, si us plau? 

Però no ho faràs, oi? Si fins i tot em fa por escriure “Si ni existeixes...”. Prou.

Vull ser capaç de transformar l’absoluta foscor que he vist en els meus ulls en maduresa, en força, en valentia. Perquè no vull tenir por. I no vull plorar més. I vull ser capaç d’exprimir les últimes mirades que la vida m’ofereixi amb tota la intensitat amb què la meva ànima m’ho permeti, sense esmicolar-me, sense trencar-me, sense destruir-me.

Marta F.

Nit transfigurada

Trencaclosques?

No encaixen. No hi ha cap peça que encaixi perfectament amb les altres. Totes tenen formes i colors semblants, són boniques, han estat tallades amb cura i delicadesa, però cap d’elles encaixa. El creador s’ho mira i s’estremeix: tot el treball de tants anys ha acabat esmicolat per un desordre intrigant que impedeix que totes les peces formin el “tot” que ell voldria. S’emporta les mans al cap i pensa en una possible expressió facial que mostri de la millor manera tot el que està sentint en aquell moment. Però el que ell sent és un forat negre que l’engoleix, que estira dels seus ulls i dels seus llavis i de les seves mans cap a dins del seu propi cos; sent un forat negre que el destrueix. Així que no troba l’expressió buscada, sinó que quan es palpa el rostre amb els dits, es troba que ell mateix es trenca, que es desfà en infinites peces d’un trencaclosques sense solució. Pensa que és una situació estranya i, simplement, no sap què fer-ne. Cridar? Pacientment tornar a enganxar-se, una a una, cadascuna de les peces d’ell mateix que s’enfonsen al terra? No sap què fer. I quan mira al seu voltant, tot sembla buit, buit de resposta. Què pot haver fallat?, es pregunta. Si ell havia anat seguint allò que li havia semblat més lògic en cada moment, i si bé no tenia instruccions de com crear el trencaclosques complet, havia anat agafant idees d’aquí i d’allà. Però no havia funcionat, tot i la voluntat que hi havia posat. Potser hauria d’haver fet més coses, es diu. Potser hauria d’haver actuat de manera més intuïtiva, o més reservada. No ho sap. Només sap que es desfà i es trenca amb les gotes de pluja. Ja només li queda un desig, i és saber què ha fallat. Saber què fa que cadascuna de les peces que ell mateix havia tallat amb tanta cura i delicadesa, sigui independent de les altres. Potser les peces que hi falten són les que ara cauen del meu rostre, del meu cos. Potser sóc jo, allò que hi falta. Potser, quan em desfaci completament, es completi el meu trencaclosques. Potser, mori aleshores. Recull totes les peces de nou, i intenta analitzar els canvis que ha de fer-hi per obtenir l’harmonia buscada, per obtenir una única màgia, un únic paisatge. Però esta cansat. Està molt cansat. El creador està cansat i ja no sap què ha de fer.

Marta F.

Cristall a punt d'esmicolar-se

Jo no vull esmicolar-me. Tinc moltíssima por de perdre.

Observava com la cúpula de cristall que ja presentava algunes esquerdes i que subjectava tot el meu pes, es tornava cada vegada més fràgil, al mateix ritme amb què la meva respiració ho feia. A través d’ella era capaç de veure una bona part de món. Era un món preciós, que jo mateixa podia crear i modificar tan sols amb la meva imaginació. Ara se'm presentava com un bosc immens nocturn, on jo n’era la lluna, i estava ple de colors violats, blaus foscos, negres. Hi havia un munt d’éssers de llums meravelloses i petites que estampaven tot aquell paisatge amb la seva vida. I jo ho contemplava i a partir d’allò que sentia, en feia canviar les formes, els tons, i la música que s’amagava als racons més profunds d’aquell món. Perquè aquell món era jo. Era jo. Jo n’era el sol i la lluna. Aquell món era la meva ànima.

Un nombre que jo desconeixia de cúpules de vidre em separaven d’ell. I com més me’n separaven, més terres juntes podia contemplar i més terreny tenia on crear. Però amb el temps, les cúpules s’anaven fent fràgils. I amb les pèrdues, s’esquerdaven i es trencaven. I quan ho feien, em sumia en una caiguda lliure terrible que fins llavors sempre havia acabat amb el meu aterratge damunt d'una altra cúpula, sobre uns cristalls esmicolats que em deixaven plena de ferides, sobretot al rostre, als ulls. I aleshores estava trencada, i plorava sang i buscava esborrar el vermell del meu cos amb els colors violats i blaus de la meva imaginació. Trigava temps en fer-ho, i sempre quedava esgotada. I quan el procés acabava i tot semblava tornar a la normalitat, em trobava a mi mateixa enyorant les porcions de terra que mai més veuria perquè havien quedat fora del meu abast, de la meva mirada, de la meva ànima. Pèrdues. Tenia moltíssima por de perdre.

Què passarà? Què passarà si aquest és el darrer cristall i es trenca? Cada vegada sóc més a prop del meu propi món, cada vegada sóc capaç de veure menys, de crear en menys lloc. Recorro un camí que inevitablement em porta cap a mi mateixa. De fet, la fi del camí sóc jo mateixa. Moriré llavors? I si aquesta cúpula és l’última que em sustenta? I si caic i em perdo per sempre més en aquest bosc meravellós, en aquesta nit perpètua? Seria entre fulles per les quals correria la meva pròpia sang, però deixaria de crear. I deixar de crear implicaria que el temps s’hagués aturat, que la meva consciència hagués quedat sumida en un estat inanimat que cap mena d’emoció ni sentiment pogués pertorbar. No vull morir. No vull perdre. No vull que es trenqui aquest cristall. On és ara l’àngel que em subjectarà dels braços, que em donarà ales i que em farà perdre per sempre més aquesta por? On és ell, ara que és quan més el necessito, ara que amb cada batec del meu cor les esquerdes es fan més grans i s’apropen més a mi? Si no vindràs on sóc jo, et demano, encara que sigui impossible, que protegeixis tot allò que no vull perdre. Si us plau, nimba’m de la teva llum daurada, la mateixa llum de què la meva imaginació sempre ha dotat els teus ulls, perquè necessito la teva força i la teva escalfor almenys ara, que no vull morir, que no vull esmicolar-me.

Marta F.

A l'àngel fet de negror i estrelles

Alça'm, porta'm amb tu cap aquest cel fosc ple d'estels que a tu et dóna forma i vida i a mi em concedeix un anhel que fins ara desconeixia. Deixa que la meva consciència mori contemplant la llum de les teves estrelles i es transformi en un trosset més de la negror que les envolta i observa. Agafa'm amb força dels braços, ésser fet de nit pura, i deixa'm fondre'm amb la teva natura fins que ja no recordi l'herba obscura que fins ara m'ha permès viure aprenent sempre. Nit neta plena d'estels, deixa que els meus ulls s'ennueguin per les llàgrimes i es perdin en una bellesa que, fins que no vaig començar a córrer sota aquests arbres, m'ocultaves. No m'intentis fer comprendre que la teva lluïssor també s'amaga, de diferent manera però igualment intensa, a la fortalesa de la terra que sempre subjecta els meus peus, els pilars de la meva ànima; no m'ho intentis fer veure perquè aquesta nit desitjo, anhelo, ser cega. Àngel fet de negror i estrelles, ensenya'm el lloc d'on véns, mostra'm on s'amaga avui la lluna. I mentre ho fas, murmura amb la teva veu de vent el secret de la llum dels teus astres, que jo et prometo que quan els meus peus tornin a sentir l'herba que hi ha sota seu, i quan el sol camufli la teva mirada, jo buscaré de manera incansable el secret de la llum de la terra i te l'explicaré amb la meva veu d'ocells i pètals.

Marta F.

Mort d'una ombra

Em mira i em buida. És un ésser fet d'ombres que apareix per la nit i no em deixa dormir. Em fixa les mans a la paret amb una corda transparent però molt forta, i després em parla. Em murmura paraules que no comprenc, però que tenen una musicalitat que només pertanyia a la meva veu fins el moment en què va començar a presentar-se a la meva ànima. El que em diu em transmet una sensació tan freda que em crec morir o caure en una inconsciència eterna. De vegades, m'explica que sóc jo qui un dia va decidir dibuixar-lo al món, però no el comprenc. Tan sols em mira mentre em parla i em buida, i quan intento amb covardia deslligar les cordes invisibles que m'immobilitzen, m'atura i les torna a posar tranquil·lament com estaven, mentre jo no hi oposo cap resistència.

Ell és un ésser fet d'ombres i amb els ulls completament negres que apareix per la nit i no em deixa dormir. Em glaça la sang a les venes i les hores de sol no són suficients per tornar a sentir calidesa. Després sempre torna amb les seves paraules incomprensibles que m'immobilitzen i em fan desitjar més que cap altra cosa baixar la mirada i deixar-la perduda eternament en un dels taulons de fusta que sempre trepitja. De vegades, m'explica que la seva veu és meva i que el miri, que l'observi de debò, sense sentir-lo però sí escoltant-lo; però jo no el comprenc i tan sols deixo que la seva música m'embolcalli amb el meu propi color mentre la meva essència va fent-se petita i freda.

Però un dia, el dia en què hagi descobert com deixar que el sol cremi la meva pell encara que la sang estigui immòbil a sota, comprendré tot allò que em deia. Entendré el fred i sabré distingir-hi tota la meva força. Reviuré i ell desapareixerà com si fos un núvol d'escuma negra que un àngel s'empassarà abans que pugui arribar allà on són els estels.

Marta F.

Somni daurat

Obriràs els ulls. Et trobaràs enmig d'un paisatge desconegut, en una ciutat adormida desproveïda de fanals que siguin capaços de prendre-li foscor a la nit. No hi haurà cap lluna que et murmuri com hi has arribat, i els núvols que l'amaguen s'aniran introduint sense que te n'adonis als teus pensaments. Veuràs en un racó un grup de persones conegudes. T'hi acostaràs i, en veure que ningú s'estranya per la teva presència, intentaràs aparentar normalitat i, finalment, proclamaràs que marxes. Alguns altres prendran la mateixa decisió i anireu junts cap a l'estació dels trens que porten a casa.

Recorreràs passadissos i escales que no sabràs si pugen o baixen. De vegades, tindràs un somriure estúpid estampat al teu rostre, i d'altres, simplement, et trobaràs amb la ment totalment buida i la mirada perduda al terra ple de brutícia. Sentiràs la confusió blanca: estaràs començant a recordar, si és que alguna vegada ho vas saber, que no tens casa, que casa teva mai no va existir. Però tu ignoraràs aquesta veritat i el teu subconscient, pietós com sempre, pietós com et farà fàstic que ho sigui quan ho descobreixis, et deixarà caminar com un autòmat.

Creuràs que quan arribis a la teva destinació, hi haurà un rètol de fusta ple de colors amb el teu nom. Fins i tot creuràs que hi haurà dibuixada una petita fletxa que t'indicarà on hauràs de quedar-te assegut tota l'eternitat. Tot això és el que creuràs mentre a dins teu es vagin destruint els murs que t'han servit com a esquelet per créixer i fer-te sòlid, mentre et vagis fent gran i no hagis descobert encara que ets un cos universal en què podries esculpir-hi qualsevol cosa. Els murs es destrueixen perquè han perdut la seva utilitat, i tu ni te n'adones.

Un cop arribis a l'andana, miraràs al teu voltant i sabràs que has perdut per sempre la memòria d'aquells que creies que anaven al teu costat durant el camí, que has perdut la capacitat de reconèixer, d'observar, de discernir i de pensar; que has oblidat la manera en què donaves significat a les coses. I enmig de la confusió, buscaràs per tot arreu excepte a les estrelles algun senyal que t'indiqui com tornar a casa.

Aleshores, sentiràs com dues siluetes criden el teu nom des de la via del tren. Et diran que els segueixis, que aquell és el camí. I l'únic pensament que la teva ment serà capaç d'articular serà: "No he oblidat el meu nom, encara". Alçaràs els braços i, després de comprovar la fragilitat de la visió d'aquelles dues persones, que et criden i que desapareixen pel simple fet de cobrir-te els ulls amb les mans, et llençaràs decidit a la via, sense ni tan sols comprovar que no s'acosta cap tren per la teva esquena.

Els seguiràs a través d'un túnel completament fosc, guiant-te només pel so de les seves passes. I finalment, sortireu a camp obert. S'haurà fet de dia i el cel serà un oceà buit de núvols. Davant teu s'estendrà tot un món ple d'herbes altes daurades que envoltaran la via dels trens que porten a casa. Miraràs els teus companys de camí i els somriuràs. Pensaràs que et sents bé i començaràs a caminar ràpid, deixant enrere els altres. Reproduiràs cançons al teu cervell que no seràs capaç d'exterioritzar perquè ja hauràs perdut la teva capacitat de donar significat a les coses. Però et sentiràs a gust, radiant.

Aleshores, sentiràs la Veu desconeguda pronunciar aquestes paraules:

Creus que dins teu hi ha calidesa, però no és teva sinó del sol que et crema.

I començaran els trets. Miraràs un segon enrere i veuràs tot de figures negres que se t'acostaran a una velocitat vertiginosa, disparant allò que creus que són armes de foc. T'oblidaràs de les persones que sabien el teu nom i començaràs a córrer com mai no ho havies fet ni ho faràs. Sentiràs terror.

Arribaràs a una espècie d'acumulació d'arbres que no recordaràs haver vist abans des de la llunyania. Et recolzaràs contra el tronc de l'arbre més vell i tancaràs els ulls durant uns instants, mentre el so dels trets farà que la sang a les teves venes s'aturi per moments. Veuràs com s'acosten les ombres i després t'adonaràs que a una distància considerable hi ha un gran edifici gris on sembla haver-hi vida. Passaràs uns segons decidint si quedar-te abraçat a aquell arbre per sempre o si arrencar a córrer cap aquell nou objectiu, exposant-te de nou als trets incerts d'aquelles siluetes.

Les teves cames decidiran per tu i, a poc a poc, sentiràs com deixes enrere la mort immediata. Descobriràs que l'edifici era en realitat una gran estació on hi haurà moltes persones desplaçant-se d'un lloc a un altre, en un silenci immens únicament trencat per la veu antiga d'un home que murmura cançons indesxifrables.

En els teus últims moments de consciència, t'acostaràs a les palpentes cap a l'home, esquivant persones d'ulls negres i buits. El trobaràs i t'hi agenollaràs al davant. Sentiràs com el seu cant penetra al teu cervell i va desconnectant els teus nervis, un a un, de les parts del cos de què s'encarregaven. Et sentiràs morir i, en un cert instant, aturarà la cançó en sec. Et mirarà fixament però tu ja no seràs capaç ni de distingir el color de la seva mirada. Et posarà la seva mà de neu al cap i tu perdràs la consciència.

Després, creuràs obrir els ulls.

Marta F.

Un somni

Foc

Mira el terra. Hi ha un bassal negre famolenc de llum. 

S'hi atansa i es veu ella mateixa reflectida en un mar de tinta, dens, sense fons, però més lluent que cap altre mirall.

Alça la mirada: tot és de foc. Els seus ulls ho són.

Marta F.

Quadern perdut

A l'última pàgina, hi havia escrit això:

- Escolta'm - em deia des d'un racó -. Escolta'm.

Jo no aixecava la vista de les línies plenes d'allò que ara em semblaven gargots desordenats, i anava arrecant-ne pàgines amb fúria, sense aturar-me, sense plorar, sense escoltar.

- No has de fer això mentre t'estàs sentint d'aquesta manera. Que em sents? 

"No". Simplement, no ho volia fer. Seguia l'impuls irracional que se'm menjava per dins de voler destruir-ho tot, de voler destruir-me jo i totes les coses que em recordaven que existia.

- Què faràs després? Et quedaràs asseguda mirant com totes aquestes pàgines esquinçades i tots els teus pensaments es cremen sota la llum del Sol, la mateixa llum que t'impedirà sumir-te en la perpètua inconsciència?

"Sí. No. No ho sé", em deia jo, fent veure que la ignorava. Aleshores, amb passes seques, es va acostar cap a mi i em va agafar amb força els braços.

- Vols deixar de comportar-te com si haguessis oblidat què et forma? Com si volguessis obligar-te a creure que ho has oblidat mitjançant la destrucció de tot allò que t'envolta? Fes el favor de calmar-te i d'apagar aquest foc negre que veig darrere els teus ulls i que s'alimenta de la teva pròpia essència.

La seva veu ferma i penetrant, però alhora dolça, em va fer deixar la ment completament en blanc. Vaig observar-la: una silueta retallada contra la foscor de la nit i tota platejada: la pell, els cabells, la roba. Em sentia com una nena petita a qui la mare li explica com són els colors que no vol aprendre a veure. Ella deia que veia allò que es trobava darrere de les meves pupil·les, però jo no era capaç de veure els seus ulls. "Seran platejats, també, com tota ella?", em vaig preguntar. 

- Així. Has de respirar. Has de buidar-te de qualsevol cosa a què t'aferris amb força i amb tossuderia, obrir els ulls tant com puguis i sentir com l'aire fresc entra a dins teu i t'omple amb el seu perfum, per després marxar i tornar-te a deixar buida i blanca - va fer una pausa i em va semblar que continuava parlant amb una veu més seriosa, més profunda, més lluent -. Et dius que no avances perquè et tornes a sentir d'aquesta manera, però en realitat no ho fas perquè sucumbeixes a les flames negres i ho cremes tot, com ara estàs cremant les teves pàgines. No necessites forçar-te per a res, no necessites treure paraules d'allà on hi ha una confusió que les superen, ni has d'anhelar justificar-ho o trobar-ne explicacions. No t'has d'angoixar perquè estiguis en aquesta situació; quan tornis a respirar, l'aire apagarà de per si sol tot embolic ardent. Flota a dins de la teva consciència fins que trobis de manera natural la sortida. I aleshores, aprèn i camina per tu mateixa, observant amb un somriure el que t'envolta. Tu ja ho saps tot això, però només cal que t'ho recordis cada vegada que s'encenguin les flames negres; no has d'oblidar que tu també brilles.

La vaig veure marxar, atònita i immòbil. Era un àngel de lluna.

La resta eren pàgines esquinçades.

Marta F.