Jo no vull esmicolar-me. Tinc moltíssima por de perdre.
Observava
com la cúpula de cristall que ja presentava algunes esquerdes i que subjectava
tot el meu pes, es tornava cada vegada més fràgil, al mateix ritme amb què la
meva respiració ho feia. A través d’ella era capaç de veure una bona part de
món. Era un món preciós, que jo mateixa podia crear i modificar tan sols amb la
meva imaginació. Ara se'm presentava com un bosc immens nocturn, on jo n’era la
lluna, i estava ple de colors violats, blaus foscos, negres. Hi havia un munt
d’éssers de llums meravelloses i petites que estampaven tot aquell paisatge amb
la seva vida. I jo ho contemplava i a partir d’allò que sentia, en feia canviar
les formes, els tons, i la música que s’amagava als racons més profunds d’aquell
món. Perquè aquell món era jo. Era jo. Jo n’era el sol i la lluna. Aquell món era la meva
ànima.
Un nombre que
jo desconeixia de cúpules de vidre em separaven d’ell. I com més me’n
separaven, més terres juntes podia contemplar i més terreny tenia on crear.
Però amb el temps, les cúpules s’anaven fent fràgils. I amb les pèrdues,
s’esquerdaven i es trencaven. I quan ho feien, em sumia en una caiguda lliure
terrible que fins llavors sempre havia acabat amb el meu aterratge damunt d'una altra cúpula, sobre uns
cristalls esmicolats que em deixaven plena de ferides,
sobretot al rostre, als ulls. I aleshores estava trencada, i plorava sang i
buscava esborrar el vermell del meu cos amb els colors violats i blaus de la
meva imaginació. Trigava temps en fer-ho, i sempre quedava esgotada. I quan el
procés acabava i tot semblava tornar a la normalitat, em trobava a mi mateixa
enyorant les porcions de terra que mai més veuria perquè havien quedat fora del
meu abast, de la meva mirada, de la meva ànima. Pèrdues. Tenia moltíssima por de perdre.
Què passarà? Què passarà si aquest és el darrer cristall
i es trenca? Cada vegada sóc més a prop del meu propi món, cada vegada sóc
capaç de veure menys, de crear en menys lloc. Recorro un camí que
inevitablement em porta cap a mi mateixa. De fet, la fi del camí sóc jo
mateixa. Moriré llavors? I si aquesta cúpula és l’última que em sustenta? I si
caic i em perdo per sempre més en aquest bosc meravellós, en aquesta nit
perpètua? Seria entre fulles per les quals correria la
meva pròpia sang, però deixaria de crear. I deixar de crear implicaria que el temps s’hagués aturat,
que la meva consciència hagués quedat sumida en un estat inanimat que cap mena
d’emoció ni sentiment pogués pertorbar. No vull morir. No vull perdre. No vull
que es trenqui aquest cristall. On és ara l’àngel que em subjectarà dels
braços, que em donarà ales i que em farà perdre per sempre més aquesta por? On
és ell, ara que és quan més el necessito, ara que amb cada batec del meu cor
les esquerdes es fan més grans i s’apropen més a mi? Si no vindràs on sóc jo,
et demano, encara que sigui impossible, que protegeixis tot allò que no vull
perdre. Si us plau, nimba’m de la teva llum daurada, la mateixa llum de què la
meva imaginació sempre ha dotat els teus ulls, perquè necessito la teva força i
la teva escalfor almenys ara, que no vull morir, que no vull esmicolar-me.
Marta F.
