Quan el meu món es va trencar

I mirava al meu voltant i tot allò que era meu, allò que creia que sempre existiria, tots els vidres de colors sota els quals havia estat vivint, cada dia il·luminada d'un color diferent per la llum d'un Sol que no veia; tot es trencà en bocins de diamant que desaparegueren quan els meus ulls es fixaren en un en concret i li preguntaren: per què...?

Em veia envoltada d'infinits estels que brillaven en una buidor perpètua. Ja no hi havia cap cristall de color: tan sols veia llum blanca. Tot era blanc; blanc i negre. Tenia milers d'estels i galàxies davant meu, totes exposant-se amb la seva immensa bellesa a les meves pupil·les humanes. I tot i així, jo no podia evitar pensar en el meu món fragmentat a petits diamants que havien sigut engolits per la foscor. Sentia dins meu una cosa tan gran, que sabia que estava a punt de desbordar-se de mi, incapaç de contenir-la al meu interior. Sentia una pressió molt forta dins l'ànima i les llàgrimes que sempre havia estat guardant-hi a dins em trencaven per sortir a l'exterior.

Què em quedava? Em veia en un petit estel, amb totes les galàxies davant meu però sense pertànyer-ne a cap. Vaig caure al terra. Una lluïssor que hi havia al costat dels meus ulls, al terra nu del meu petit estel, em va fer contemplar-la. Era un fragment de llum, una engruna d'estrella.

Una llum que m'enlluernà.

I quan vaig poder recobrar la vista, vaig veure que al meu costat hi havia el meu tresor, aquella part de mi que podia sentir sense haver de girar les pupil·les cap a la foscor del meu interior. Vaig seure-hi davant, veient-me reflectida a la superfície negra lluent, emmirallant. Per un moment la meva lluita va cessar, i una llàgrima caigué al damunt d'una tecla negra. Només blanques i negres, com l'Univers. Les meves mans van començar a tocar-les amb delicadesa. Sentia que podia veure en cadascuna de les notes una part de la meva ànima murmurant-los amb veu d'estel la melodia.

Vaig tancar els ulls mentre seguia tocant. Vaig veure bocins de diamant, dels colors que mai més veuria, d'aquell món que sempre m'havia acollit dins la seva falsia.

I vaig continuar així per sempre, d'esquenes a la bellesa, a les llums blanques. Amb els ulls tancats. Intentant identificar què era allò que hi havia dins meu en el color de cada nota que tocava.

I en el moment en què 'sempre' cessà, la màgia em mormolà en veu baixa: Desperta.

Marta F.