Glaçades

- Però què està dient?

- El que sents.

- Vol fer el favor de deixar-me anar?

Clavà els ulls en els seus durant alguns minuts, sense parpellejar. Caigué al terra esgotat. L'home s'ajupí mentre ho feia, sense deixar-lo de mirar en cap instant.

- No ho entén? Jo vull viure la meva vida. Deixi'm marxar.

L'home féu un mig somriure. Agafant-lo dels cabells l'obligà a aixecar-se i apropà el seu rostre a pocs centímetres del d'ell. Ara les marques del temps i de la mort es feien clarament visibles en els seus trets.

- Mai la viuràs; parles però no la vols. Per què no em mates?

El jove sentí que la còlera l'envaïa. Aquell home s'estava burlant d'ell abocant-lo al precipici de la mort. Tenia agafats els fils de la seva ànima a través de la mirada i ara l'instava a revoltar-se. Sabia que ho feia perquè s'adonés que ell en realitat era un simple titella ple de sentiments estúpids.

- Vinga, mata'm.

- Però amb què vol que ho faci?

I acostant-se a la seva orella, murmurà:

- Amb el ganivet que tens a la teva mà.

Ganivet? Acer tallant. El seu puny es tancava al voltant de la fulla assassina i un rajolí de sang violàcia queia, provocant una fina pluja de brillants gotes.

L'home deixà anar una rialla. Tragué les mans del seu cabell i se n'allunyà uns passos, sense deixar-lo de mirar fixament. Tornà a somriure.

- Has vist que patètic?

I ell acotà el cap, ple de dolor. No podia obeir-se; li estava sent treta la vida. El seu rostre era amarat de suor, però el fred glaçava les gotes de sang de la mà, que es trencaven en mil bocins quan arribaven al terra. Intentà treure valor de dins seu. Aixecà la mirada lentament cap a l'home. Les llàgrimes de llum començaven a caure.

Un altre cop la rialla.

S'hi acostà de nou. El noi s'arrambà a la paret tant com pogué, fins que aquesta li digué prou, que ja li havia arribat la fi. L'home, amb delicadesa, li agafà la mà amb el ganivet i la posà davant el ventre d'ell.

- La mort. Ho entens?

I dolçament impel·lí les mans de la persona cap a la seva pròpia ànima, enfonsant la fulla al cos en el camí. Havia deixat de plorar i ara l'observava amb l'expressió del buit més profund als seus ulls. L'home li acaricià els cabells mentre ell queia abatut al terra brut, sota la tènue llum provinent d'un carrer ple de gent que hi havia a la vora. Encara aguantava la fulla amb les mans. No sentia dolor. Tancà els ulls uns segons i veié foscor. Els tornà a obrir i l'home ja no hi era i la navalla no existia, però la ferida seguia vessant sang, ara negra. Era càlida.

Mirà cap a la llum, les cames de les persones que passaven. Tancà els ulls. Es sumia lentament en un dolç sopor. Sense fi.

Marta F.