Les vores esmolades de la roca se’m clavaven a
l’esquena i jo sentia com cent petits fiblons de pedra i plens de mort
m’intentaven xuclar tota l’energia que encara hi havia al meu cos. Camins de
sang es dibuixaven per la meva esquena nua plena d’esgarrinxades, i jo no sabia
si queien a causa de les ferides o bé per formar petites cascades de vida que buscaven
les navalles de roca per dir-los en veu baixa: “Si voleu vida, busqueu-la en
nosaltres, no en aquest cos que ja quasi ha perdut la seva naturalesa humana.” –
perquè sang vessada és vida que viatja –.
El meu interior era ple d’una calidesa que em
cremava i vaig tenir la certesa que no tornaria a moure’m. Els batecs del meu
cor eren l’única música que podia sentir ara: lents, sentenciosos, anhelants de
vida. Una vida que no trobaven a dins meu, perquè em sentia morir.
No sabia si els meus records estaven simplement
amagats en un indret desconegut de la meva consciència, o si havien estat
eliminats del tot. Començaven en el moment en què vaig arribar a aquella platja;
mai sabria si va ocórrer per accident o si jo només recorria els camins que el
destí m’havia marcat des de feia tota una eternitat.
Jo era a la platja infinita de pedres que tallen.
Vaig mirar la Lluna; mai l’havia vist tan grossa, imponent, just per damunt de
la línia del mar i del cel. Hi havia un petit núvol gris que viatjava lentament
per davant seu. Vaig somriure. Vaig pensar que era molt valent. De sobte, vaig
tenir un desig molt profund: el primer desig dels meus records. Volia tocar-lo;
volia alçar el braç i palpar-lo i sentir si era de cotó o d’acer mentider. Però
així que ho vaig intentar fer, el núvol començà a avançar més de pressa i la
por va superar el desig: no volia perdre’l de vista mai.
Vaig seure per contemplar-lo. Somreia i intentava
no tancar els ulls per no perdre’l. L’aigua salada no m’arribava als peus tot i
les seves onades immenses. No hi havia sorra, només pedres grises i negres.
N’hi havia moltes i totes brillaven. Vaig preguntar-me si el meu núvol podria
estar fet de pedra d’estrella.
Em vaig fixar en una llum que brillava com no ho
feia cap altra: ni els estels, ni les pedres, ni la Lluna mateixa. Potser
sentien enveja. Era una llum que es dibuixava al llenç del cel. Anava canviant
de forma i de colors, i era plena d’una màgia que m’atreia tan intensament que,
per un moment, vaig oblidar el desig de la meva ànima d’arribar a tocar el
núvol del cel.
Em vaig aixecar i vaig començar a caminar de la mà
del mar. M’acariciava els peus i m’animava a continuar. No sé quant de temps
vaig estar avançant, però em creia estar arribant a l’infinit.
I la visió que vaig tenir llavors em va paralitzar.
No era la llum, era Ell. Era l’Àngel.
Les seves ales immenses semblaven grans ombres que
es retallaven contra la Lluna. Alçava els braços per damunt del cel i de les
seves mans sortien llums; màgia. Les movia d’un lloc a l’altre, les feia
canviar de color i els mormolava en veu baixa secrets que les feien ser
especials. Jo l’observava captivada i tremolava com una fulla d’aquelles que
sacseja el vent.
Llavors, em vaig fixar en els seus ulls, en els
seus ulls plens del reflex de les llums que produïa la seva ànima. Vaig sentir
la necessitat de saber de quin color eren. Per això, vaig intentar
apropar-m’hi, amb cautela. Tot semblava anar bé i jo seguia sent inivisible per
a Ell. Però quan hi vaig ser ja a pocs metres, va fer brillar les llums amb
molta més força, gairebé amb fúria. Ara eren vermelles, violades, blaves. Volia
descobrir per què ho feia, què l’havia fet canviar.
I vaig trobar la resposta en el color dels seus
ulls. Color de núvol gris. El color del meu núvol. Vaig girar-me ràpidament cap
a la Lluna i la vaig mirar amb ulls suplicants: el núvol era a punt de
desaparèixer del blanc lunar. M’imaginava a mi mateixa corrent per sobre del
mar, cridant desesperadament, però el meu cos era immòbil. Com el d’Ell. Havia
fet cessar les llums i ara observava l’escena sense respirar, deixant de viure
durant uns instants.
Fins que el núvol va amagar-se del tot.
Sentia el buit oprimint-me el pit. Un buit de
significat i de sentit. Impotència i temor. No sabia què fer. Vaig mirar
l’Àngel durant una llarga estona. Tenia la mirada clavada a les ones i una
llàgrima li queia pel rostre perfecte, inexpressiu.
I de sobte, em va mirar. Em vaig trencar per dins:
els seus ulls no tenien color. Va alçar les ales i em va mirar amb una
expressió inefable. Va començar a apropar-se a mi, amb passos serens, amb la
llàgrima relliscant-li coll avall. Jo no volia córrer però sabia que ho havia
de fer: el terra es fonia als seus peus. Era com si tot ell estigués nimbat per
una aura de màgia que emanava calidesa. Les pedres de la platja de pedres es
desfeien al seu pas i amenaçaven amb ofegar-me.
La fugida va començar. Corria d’esquenes, sense
poder deixar de mirar els seus ulls. Les pedres eren tallants i gairebé
cremaven. L’aire que hi havia darrere meu semblava voler aturar-me
convertint-se en heures invisibles que m’omplien d’esgarrinxades. Només sentia
el soroll de les puntes de les seves ales arrossegant-se pel terra i el de la
Lluna que plorava.
La meva esquena va xocar contra una roca. Les seves
vores esmolades se’m clavaven al cos i jo sentia com cent petits fiblons de
pedra i plens de mort em treien tota l’energia que encara hi havia al meu cos. Camins
de sang es dibuixaven per la meva esquena nua plena d’esgarrinxades.
L’Àngel, inexpressiu, s’apropà més a mi. El terra
dels meus peus es va fondre i vaig haver d’aguantar-me com vaig poder a
sortints de la roca. La meva pròpia sang desapareixia en el mar de pedra grisa
i negra.
- L’has fet desaparèixer.
- Jo m’estimava el núvol.
- L’has fet desaparèixer perquè vas deixar de creure en ell.
No l’entenia. El meu desig era real, però va ser la
seva llum...
- Ha sigut culpa teva. Tu produïes aquella llum.
- Però tu no ho vas comprendre. No vas comprendre que si t’oblidaves d’ell un sol segon, hauria desaparegut de dins teu.
- Però ell seguiria existint davant la Lluna, recorrent el seu camí.
Em va observar llargament. Em sentia intimidada
perquè podia veure que buscava coses a dins meu que no trobava.
- No ho entens.
Sentia el dolor del buit. De l’anhel.
- Explica-m’ho.
Tot era difuminat. Seguia sentint l’escalfor de la
seva aura, que cremava la mica de vida que em quedava. Es va intensificar quan
se’m va acostar encara més, com si volgués que no fossin les seves paraules les
que jo sentís sinó les vibracions de la seva pròpia ànima.
- Les llums. Les vas fer desaparèixer. Eren un reflex del núvol; però tu, com que te n’havies oblidat, les vas veure boniques, buides. De les llums, els humans en dieu “tinta”.
S’anava fent transparent i ja no cremava sinó que
el fred de la mort em congelava.
- Per què morim, ara?
Em vaig quedar amb la imatge del seu somriure
incolor, compassiu, gravat als records.
Tot va desaparèixer. No hi havia cap rastre
de llum. I llavors, van començar a arribar les onades, l’una després de
l’altra. Em van rentar uns ulls que no existien i vaig saber a l’instant que
m’havien condemnat per tota l’eternitat a mirar el cel, en forma de pedra
d’estrella, en cerca del meu núvol gris d'estel.
