Obriràs els ulls. Et trobaràs enmig d'un paisatge desconegut, en una ciutat adormida desproveïda de fanals que siguin capaços de prendre-li foscor a la nit. No hi haurà cap lluna que et murmuri com hi has arribat, i els núvols que l'amaguen s'aniran introduint sense que te n'adonis als teus pensaments. Veuràs en un racó un grup de persones conegudes. T'hi acostaràs i, en veure que ningú s'estranya per la teva presència, intentaràs aparentar normalitat i, finalment, proclamaràs que marxes. Alguns altres prendran la mateixa decisió i anireu junts cap a l'estació dels trens que porten a casa.
Recorreràs passadissos i escales que no sabràs si pugen o baixen. De vegades, tindràs un somriure estúpid estampat al teu rostre, i d'altres, simplement, et trobaràs amb la ment totalment buida i la mirada perduda al terra ple de brutícia. Sentiràs la confusió blanca: estaràs començant a recordar, si és que alguna vegada ho vas saber, que no tens casa, que casa teva mai no va existir. Però tu ignoraràs aquesta veritat i el teu subconscient, pietós com sempre, pietós com et farà fàstic que ho sigui quan ho descobreixis, et deixarà caminar com un autòmat.
Creuràs que quan arribis a la teva destinació, hi haurà un rètol de fusta ple de colors amb el teu nom. Fins i tot creuràs que hi haurà dibuixada una petita fletxa que t'indicarà on hauràs de quedar-te assegut tota l'eternitat. Tot això és el que creuràs mentre a dins teu es vagin destruint els murs que t'han servit com a esquelet per créixer i fer-te sòlid, mentre et vagis fent gran i no hagis descobert encara que ets un cos universal en què podries esculpir-hi qualsevol cosa. Els murs es destrueixen perquè han perdut la seva utilitat, i tu ni te n'adones.
Un cop arribis a l'andana, miraràs al teu voltant i sabràs que has perdut per sempre la memòria d'aquells que creies que anaven al teu costat durant el camí, que has perdut la capacitat de reconèixer, d'observar, de discernir i de pensar; que has oblidat la manera en què donaves significat a les coses. I enmig de la confusió, buscaràs per tot arreu excepte a les estrelles algun senyal que t'indiqui com tornar a casa.
Aleshores, sentiràs com dues siluetes criden el teu nom des de la via del tren. Et diran que els segueixis, que aquell és el camí. I l'únic pensament que la teva ment serà capaç d'articular serà: "No he oblidat el meu nom, encara". Alçaràs els braços i, després de comprovar la fragilitat de la visió d'aquelles dues persones, que et criden i que desapareixen pel simple fet de cobrir-te els ulls amb les mans, et llençaràs decidit a la via, sense ni tan sols comprovar que no s'acosta cap tren per la teva esquena.
Els seguiràs a través d'un túnel completament fosc, guiant-te només pel so de les seves passes. I finalment, sortireu a camp obert. S'haurà fet de dia i el cel serà un oceà buit de núvols. Davant teu s'estendrà tot un món ple d'herbes altes daurades que envoltaran la via dels trens que porten a casa. Miraràs els teus companys de camí i els somriuràs. Pensaràs que et sents bé i començaràs a caminar ràpid, deixant enrere els altres. Reproduiràs cançons al teu cervell que no seràs capaç d'exterioritzar perquè ja hauràs perdut la teva capacitat de donar significat a les coses. Però et sentiràs a gust, radiant.
Aleshores, sentiràs la Veu desconeguda pronunciar aquestes paraules:
Creus que dins teu hi ha calidesa, però no és teva sinó del sol que et crema.
I començaran els trets. Miraràs un segon enrere i veuràs tot de figures negres que se t'acostaran a una velocitat vertiginosa, disparant allò que creus que són armes de foc. T'oblidaràs de les persones que sabien el teu nom i començaràs a córrer com mai no ho havies fet ni ho faràs. Sentiràs terror.
Arribaràs a una espècie d'acumulació d'arbres que no recordaràs haver vist abans des de la llunyania. Et recolzaràs contra el tronc de l'arbre més vell i tancaràs els ulls durant uns instants, mentre el so dels trets farà que la sang a les teves venes s'aturi per moments. Veuràs com s'acosten les ombres i després t'adonaràs que a una distància considerable hi ha un gran edifici gris on sembla haver-hi vida. Passaràs uns segons decidint si quedar-te abraçat a aquell arbre per sempre o si arrencar a córrer cap aquell nou objectiu, exposant-te de nou als trets incerts d'aquelles siluetes.
Les teves cames decidiran per tu i, a poc a poc, sentiràs com deixes enrere la mort immediata. Descobriràs que l'edifici era en realitat una gran estació on hi haurà moltes persones desplaçant-se d'un lloc a un altre, en un silenci immens únicament trencat per la veu antiga d'un home que murmura cançons indesxifrables.
En els teus últims moments de consciència, t'acostaràs a les palpentes cap a l'home, esquivant persones d'ulls negres i buits. El trobaràs i t'hi agenollaràs al davant. Sentiràs com el seu cant penetra al teu cervell i va desconnectant els teus nervis, un a un, de les parts del cos de què s'encarregaven. Et sentiràs morir i, en un cert instant, aturarà la cançó en sec. Et mirarà fixament però tu ja no seràs capaç ni de distingir el color de la seva mirada. Et posarà la seva mà de neu al cap i tu perdràs la consciència.
Després, creuràs obrir els ulls.
Marta F.
Un somni
