Alça la veu, es col·loca enmig del món. Obre els braços i inspira profundament.
"Deixeu-me parlar. No cal que m'escolteu.". No hi ha ningú al voltant seu.
Però això a ella no li importa, perquè el cel és blanc i les estrelles blaves, i té tantes coses a dir però que alhora no vol que siguin dites...
"Podeu estar tranquils; no cal que feu res. Jo us observo."
I una llàgrima cau galta avall. Ara hi ha un núvol i bufa el vent.
"Mireu! Mireu aquests pètals! Com volen... com oloren. Tranquils, no cal que feu res, que jo ja els cullo."
I es queda immòbil, pensant intensament.
"Deixeu-me a mi també ser egoista."
Ui, ho ha dit. Es posa la mà als llavis amb els ulls molt oberts, però llavors mira el seu entorn i veu que no ha canviat res. Deixa anar una rialla entremaliada.
"No m'importa."
No li importa perquè es sent bé i perquè ha collit els pètals i perquè la lluna mateixa li recorda que és lliure. S'ha deixat anar. La ràbia, llibertat. I ara torna a pensar-hi; "No hauria...", es calla. Torna a somriure. No necessita res més. Les paraules soltes, els sons, els colors, li són suficients. Ja està. No hi ha més. Està sola i els pètals se'ls emporta el vent.
"Un pensament...".
Marta F.
