Havia tingut por. Por a ser capaç d'obrir els ulls i veure's a ella mateixa fonent-se en el color gris de les pedres fredes.
Creia que estava bé, que havia descobert un camí que era el seu. Creia que mai tornaria a trencar-se per dins, a sentir-se de vidre lluent d'aigua calenta. Li semblava haver arribat a comprendre i a ser capaç de passar-se l'eternitat observant, pensant que la vida era maca i que no tenia por a la mort. Creia que era suficient observar les fulles trencades sota els seus peus i somriure perquè sabia que ho havia de fer.
Però no se n'havia adonat que, a poc a poc, s'havia anat perdent. S'havia tancat i veia el tel de les seves parpelles en lloc d'observar. Només evitava la realitat i s'havia creat una perfecta bombolla tan rodona i tan lluent que l'havia encegada i s'hi havia adormit a dins. La seva consciència reposava plàcidament i dolça, somniant en vols de núvols i cants d'ocells.
Però un dia, una tarda, en un instant, obrí els ulls. Girà el cap al seu voltant i veié arbres i matolls i fades que mai havia vist abans. On era? "Perduda". Una altra fada que en realitat era ella traspassà la bombolla. "T'havies adormit i et deixaves conduir pel vent. És normal, era agradable sentir la brisa al clatell i deixar-se emportar.". "Però vas deixar de ser tu, te'n vas anar oblidant.".
La por.
Qui era?
És clar, ara ho entenia. No estava dolguda, ni tenia ganes de plorar. Estava meravellada.
Les llums; les recordà. Llums de tots colors, llums plenes de coses especials que eren només d'ella. Ja està. Recordà la sensació de quan les produïa. El record la il·luminà i pogué veure més de tot allò que tenia, del seu color. Era real.
Tot s'havia tornat de mel fosa i dolça. Ho comprenia; s'hauria d'esforçar, hauria de lluitar, però d'una manera tan tendra perquè era tan seva, que acaricià la seva bombolla de seda i perfecta però ara transparent, com una fina capa de cristall lluent.
Es sentia tan bé...
Marta F.
