Infinitament cansada

Estic tan absolutament farta de tantes coses, o potser de tan poques, que ja no em resten forces ni per recordar-les. Tampoc desitjo fer-ho.

Simplement, m'he cansat. Estic cansada de fer-me preguntes i no poder respondre-me-les; d'estar sempre imaginant, i de sentir tot allò que imagino, i de saber que m'inunda per dins i que haig de fer alguna cosa per treure-ho enfora perquè si no m'ofego. Sempre. Total, per a què?

No penso respondre aquesta pregunta, ni m'ho plantejo. Perquè sé que tinc motius per dir que sí, que tot això té un sentit; que les coses que faig, que el que escric, que el que penso, tenen importància, encara que sigui només per a mi. Però de sobte, em canso. I fins i tot arribo a desitjar ser un titella sense vida i arribar així fins a la fi dels meus dies. Perquè sé que jo, sense allò que tinc a dins, privada de les coses que m'estan mantenint més viva del que podia imaginar, no sóc res més que un ninotet vell, amb un ull enfora i un braç esquinçat.

Però ara, només desitjo quedar-me enmig d'un carrer desert totalment a les fosques i arribar a una cantonada bruta i buida, i allà seure al terra amb el rostre entre els genolls, i deixar que la llum negra que jo sempre he sentit que brillava dins meu s'apagui lentament, patint com mai ho ha fet, abocada a un forat tan fosc com ella. Total, així aquesta llumeta acabaria allà on sempre ha sigut, només que llavors, simplement, estaria encarada a la realitat.

I sé que hi ha moltes raons per no desitjar-ho.

Però... saps, petita llum? Egoista i hipòcrita, tu saps millor que jo que totes aquestes raons no aconsegueixen mai satisfer-te.

I ja n'estic cansada.

Marta F.