Mira el terra, mira els contenidors plens i torna a mirar-se les sabates. Veu un moment el cel ple de llum fosca i hi distingeix una lluna esgrogueïda, lletja. "Potser sóc per allà", pensa, perquè quan observa els seus propis peus no els sent seus. I el terra i els contenidors i les sabates, tot i que semblen ser els de cada dia, se li fan estranys. Intenta animar-se. "Vinga", es diu. Alça la mirada i traspassa el vidre, i es decideix a demanar a una veu inhumana que la deixi entrar.
És una ànima antiga. Ho ha vist tan bon punt l'ha convidat a recórrer un passadís bromós ple de fulles negres que no pertanyen a cap arbre. Ha entrat a una cuina insulsa i li ha donat alguna cosa de menjar. És una ànima petita de tant de temps que porta emetent llum, i ella gairebé s'ha d'encorbar per veure-la.
Parla amb un silenci que expulsa l'aire de les estances. Hi ha una quietud total. Li explica moltes coses i exposa una humanitat tan profunda que la desconcerta. "Com parla tan bé?", i es planteja dubtes semblants durant uns instants.
Després, tot el seu pensament ha quedat absorbit pel so de l'ànima antiga. Creu endevinar-hi aspror i completesa, i una dolçor grisa.
"Vola", diu de sobte aquella llum antiga. Fins aleshores, ella s'ha sentit una espectadora; però ara l'ànima ha pres aquesta paraula de dins de la seva ment, l'ha embolcallat de duresa i l'ha deixat anar. "Has de volar". I nota com les ales tacades de sang i amb poques plomes s'estremeixen en un sacseig que la deixa paralitzada. L'última vegada que li diu que ha d'alçar el vol, la paràlisi marxa i només queda una lleu tremolor davant el naixement a dins del seu pit d'una substància molt càlida.
Les fulles negres del passadís s'han tornat blaves i tot és ple de cuques de llum. Encara no hi ha aire. Però ella ja no respira. Mai ha necessitat respirar, de fet, i ara se n'adona. L'ànima antiga li demana que la pensi quan acabi d'apagar-se, però no ho pot entendre; l'agafa dels braços sense tocar-la, amb unes mans velles que ella no era conscient que existien, i la mira fixament. Sembla somriure; li parla d'una fotografia on sí que somreia. Li torna a demanar que la pensi, que mantingui una connexió. I ella no ho comprèn però ara el sacseig s'ha tornat encara més violent i les ales demanen a crits alguna cosa que no sap desxifrar. Els seus ulls imploren més d'aquella mel grisa que acaba de descobrir.
La porta es tanca darrere seu. "Gràcies", escolta. Ha acceptat. Puja les escales mirant-se les sabates, i s'adona que les desconeix totalment: no són seves, no són seus aquells peus.
Marta F.
