- Ja m’han vingut a buscar.
Reposava asseguda d’esquena a una finestra d’una petita torratxa que naixia d’una casa gran, esplèndida; negra. La silueta de la torratxa es retallava contra la llum de la lluna plena i lluïa com si fos el més pur diamant.
Observà com la primera oreneta s’apropava des de la llunyania i començava a voleiar per sobre seu, lentament i amb confiança, traçant unes corbes perfectes que tallaven el vent així com la seva ànima.
L’oreneta era neu per sota i nit per dalt. Tenia una taca que li envoltava el bec negre: era roja de sang. O de rosa. Roja de rosa. Per un moment tancà els ulls i en recordà l’olor.
Havia sigut feia uns dies. Ella s’amagava darrere la torre del campanar.
Contemplava la torratxa. Tenia la sensació que les teranyines li mormolaven a l’orella que s’hi acostés, que s’hi quedés per sempre. Però ella només observava com ell, pell blanca i jove, es ficava al seu llit i es quedava mitja hora amb els ulls blaus clavats al sostre. L’observava de molt lluny, gràcies als seus ulls d’ocell o d’àngel. Uns ulls que es fixaven en ell fins que arribava la matinada i havia de marxar cap al cel. Quan ell finalment dormia, ella anava i es recolzava a la finestra d’aquella petita torratxa en la que dormia ell i la vetllava tota la nit. Vigilava el seu somni. Deixava que tota l’ànima que veia en ell l’omplís per dins i intentava donar nom al seu color. El color de l’ànima. No n’havia vist cap d’igual. Era un tresor, i ella el protegia. L’acariciava, li cantava, li mormolava que no tingués por, que ella era el seu àngel de la guarda. I mentre deia això plorava, però s’eixugava les llàgrimes perquè no caiguessin en aquella llum tan lluent que era l’ànima d’ell i perquè no sabés que ella en realitat era dèbil, i brillava molt menys que ell. Quan feia fred, l’envoltava amb les seves ales de plomes blanques fins que sortia el sol i la llum d’aquell color inefable travessava el seu cos d’àngel per tornar a aquell cos de pell blanca i cabells d’or. Llavors ella marxava cap al cel; volava amb els ulls tancats traspassant els núvols i pensant en ell. I en els seus ulls. I en la seva llum.
Però aquell dia de feia uns dies, va ser diferent. Per primer cop. Ell, abans d’anar-se’n a dormir, obrí la finestra i s’hi abocà enfora, buscant amb la mirada un cos invisible que no apareixia. I llavors, posà a l’ampit de la finestra un gerro blanc amb un collaret de flors de pintura negres i a dins hi posà una gran rosa vermella. L’olorà i l’observà amb els ulls espurnejants durant alguns minuts. Després, agafà un petit paper violeta que havia estat doblegat per la meitat i s’aturà en sec. Tenia la mirada fixa en el gerro, i s’emportà inconscientment el paper als llavis, dubtant. Dubtava, i mentre dubtava, ella l’observava i patia i s’esforçava per no caure. Estava nerviosa i les cames li tremolaven com si fossin fulles seques sacsejades pel vent. Ell...
Al final, guardà el paperet violeta al primer calaix de la seva tauleta de nit, tancà la finestra deixant el gerro amb la rosa a l’exterior, i al cap d’una hora, s’adormí.
Ella recordava que mai havia volat tan de pressa, amb el cor que sentia que li palpitava al seu interior. Tenia cor? Les ales, grans, magnífiques, àgils, tallaven el vent amb destresa i s’acostaven a la rosa. Hi arribà. Agafà la rosa amb delicadesa, i l’olorà. Mai havia sentit una fragància igual... Tancava els ulls i deixava que els seus pensaments s’omplissin d’aquella olor que sentia que li arribava al més profund de l’ànima. Potser també era perquè estava barrejada amb la presència de les seves mans blanques. Aquelles mans que l’havien deixada al gerro i que ara somniaven a sobre el llit. Ella somrigué inconscientment. Què... què diria la carta violeta? S’alçà i començà a cantar aquella melodia que totes les nits cantava. Llavors, la llum que començava sent tènue i acabava brillant com una espurna d’estrella, es formava en el cos d’ell, i s’acostava lentament cap a ella, que la rebia asseguda, recolzada a la paret de sota de la finestra, i l’abraçava i l’acariciava amb les seves mans de seda. Aquell dia li ensenyà la rosa. Mormolà, tan fluixet que estava segura que només la podria sentir ell en aquell món de tantes flors: “Gràcies.”. Es tapà els llavis amb les mans i mirà endins de l’habitació de la torratxa. No l’havia despertat. Endevinà quan es féu de dia que aquella seria una nit que mai podria oblidar, i que sempre li evocaria el perfum de la rosa vermella que moria com ella.
Obrí els ulls, i tornà a veure aquella oreneta amb la taca que envoltava el bec roja de rosa. No cantava. Mai ho faria.
El dia següent d’haver-li deixat la rosa, li deixà una altra cosa que l’horroritzà. Hi havia una ampolleta petitona amb un llacet que l’unia a un paperet taronja. L’ampolla contenia un líquid vermell, vermell com el foc, com la sang que corria per les seves venes. En el paper només hi va llegir: “Ets tu. Et torno la teva sang perquè l’amaguis ben lluny de mi, així com tu t’amagues de mi.”. Sang. Sang que havia quedat a les espines de la rosa roja assassina. Ella es quedà paralitzada en llegir aquestes paraules. Un corb emeté un soroll sord que trencà la nit. Llavors, va ocórrer la mort. La mort en vida. La carta amagava a sota una campaneta. Quan ella la tornà a deixà a l’ampit de la finestra, la campaneta sonà i ell s’alçà del seu llit d’un salt.
I la veié.
Després de tants anys.
La pogué veure.
Ella desaparegué en un instant, amb el cor bategant-li a mil. No ho podia resistir. No podia. S’havia acabat. No el tornaria a veure mai. Ocell engabiat. Morta en vida.
Tot això havia passat el dia anterior. Ara observava l’oreneta feta de cel i recordava.
Quan era petita, ja li ho havien ensenyat. “Els àngels estan fets per cuidar les ànimes i amagar-se de les persones.”. “Què passa si no se n’amaga?” havia preguntat ella al seu pare. “Mor. El posen en una gàbia i li tallen les ales per sempre; mor en vida. Si després de la condemna se n’escapa, i torna a veure el cos de l’ànima, l’àngel mor; la seva llum s’apaga.”. Ella no s’ho acabava de creure. Per què s’havien d’amagar? “Perquè els àngels es cremen.” Però ara ho entenia.
El corb l’havia condemnada, impassible, en la negror. Mentre pujava amb el cor a punt de sortir-se-li del pit, sabia que al dia següent la seva tènue llum d’àngel s’apagaria. Perquè no podria suportar no tornar-lo a veure. I mentre pujava i se n’allunyava sentia un forat i un buit a dins seu que la matava i la feia cridar de dolor. Aquella nit hi hagué tempesta.
I ara estava allí, abans que de costum, recolzada contra la finestra de la persona que protegia, que necessitava; que estimava. Somreia plàcidament, mentre sentia com l’oreneta cantava en silenci una melodia que atreia la seva ànima cap a la làpida del cel. Desitjava veure’l, veure’l un últim cop. Poder perdre’s per primera vegada i sense por en els seus ulls, i veure l’ànima que tant havia cuidat dins el cos al qual pertanyia, i veure-la al fons d’ell a través dels seus ulls. Només tenia por de fondre’s en veure’l; de cremar-se i desaparèixer.
Finalment, ell aparegué pujant les escales que ascendien enroscant-se sobre si mateixes per la torratxa. S’hi detingué en sec. Portava un lliri blanc a la mà i un gerro de porcellana vermell; ambdós caigueren a terra. El gerro es trencà en mil bocins, deixant el terra tacat de vermell; de sang. El lliri arribà a terra amb dolcesa. Notà que les cames li anaven a fallar i caigué cap endavant, de genolls, sense apartar la vista d’ella. No es podia posar de peu. No podia pestanyejar. Els seus ulls s’ompliren de gotes de cristall lluent. Aigua.
Somrigué.
Ella li tornà el somriure. La seva silueta es retallava contra la resta d’edificis de la ciutat. Els cabells negres i llargs i plens de tirabuixons li queien per esquena i espatlles. Els seus ulls verds brillaven com mai ho havien fet.
Passaren uns minuts. S’observaven paralitzats; el temps s’havia aturat.
Arribà una altra oreneta.
Ell, sense deixar d’observar-la perquè tenia por que si n’apartava la mirada desapareixeria per amagar-se per sempre més, recollí el lliri del terra. Començà a acostar-s’hi lentament, fascinat, com si estigués somniant. Allargà el braç. Li oferí el lliri.
Ella l’agafà, sense tocar els dits d’ell. L’olorà, encara hipnotitzada pels seus ulls blaus. El deixà amb delicadesa a l’ampit de la finestra i s’arrencà una ploma blanca i tendra de la seva ala esquerra. Li donà amb timidesa.
- Tens ulls de mar.
Mai podria oblidar aquella veu. Mai. La veu del seu àngel.
- Cada nit et somniava.
- Perquè et cantava.
Ella somreia amb tristesa, plena de tendresa, commoguda.
- Veia una llum tènue envoltada de foscor. Sentia de sobte una melodia que cessava. Una melodia de cel, feta de núvol. Però mai m’hi podia acostar. Mai.
- Escolta’m...
- I jo estava segur que eres un àngel, però no et podia imaginar. Potser m’estava tornant boig, pensava, perquè és el que la gent diria. Però jo et sentia. Sempre t’havia sentit. El meu àngel... i ara et veig, i m’omplo per dins.
- Jo et cantava i cantava a la teva ànima. La protegia durant la nit i pel matí te la tornava.
S’establí un silenci ple de màgia entre ells dos. Eren a prop l’un de l’altre i no gosaven moure’s, com si tot allò fos una visió que pogués ser esborrada per la més mínima tremolor.
Arribà la tercera oreneta.
- Canta’m.
Ella acotà una mica el cap perquè no veiés les llàgrimes que se li formaven sobre les galtes rosades.
- Si ho fes ara, moriries – féu una pausa –. Mai... mai més.
Ell reculà uns passos inconscientment i, sense adonar-se’n, dues de les seves pròpies llàgrimes caigueren al terra.
- T’estàs morint – digué amb una veu gairebé imperceptible.
I sobtadament l’abraçà amb totes les seves forces. Sentia el tacte de les plomes en els seus braços i els cabells que li fregaven les galtes. Tancava els ulls amb força per ofegar totes les emocions que se li acumulaven a dintre i que buscaven una sortida.
Ella sentia que aquella ànima que durant disset anys havia estat acariciant i protegint li tornava tot el que ella li havia donat amb aquella abraçada.
- M’hauràs de perdonar per marxar.
Ell no podia respondre. Tenia un nus a la gola de gust amarg.
- Sempre he desitjat veure’t, sentir-te al meu costat, com ara. La teva ànima humana completa. Eres l’únic... L’únic que podia omplir-me i fer-me sentir que existia. T’havia de protegir. Per sempre. Fins a la fi. I ara t’abandono. Perdona’m.
Ell no podia parlar.
- Vull veure el mar.
Hi hagué un silenci.
- Vull veure els teus ulls i morir veient el mar.
Es quedà perplex, es separà d’ella i de ben a prop l’observà, hipnotitzat. Ella li acaricià la galta amb tendresa infinita.
Arribà la quarta oreneta. Dues es posaren a la seva ala dreta i dues a l’esquerra. S’anaven tornant transparents. Sentia dolor però era el moment més feliç de la seva vida. Ell encara la subjectava dels braços, sense intenció de deixar-la anar. Ell i la seva ànima.
- Sempre t’he estimat.
Un somni. Màgia. La veu d’ella ressonà a la nit mortal. Tots els colors es barrejaven i el marejaven. Ja no sabia ben bé què estava passant. Només sabia que s’havia quedat atrapat per sempre en la verdor d’aquells ulls que el travessaven.
- Ara seré jo qui cuidi el teu record.
La lluna brillà amb més força. Féu ombra a tots els estels. Les orenetes es feien transparents amb ella. El corb grallà per última vegada. La seva ànima s’apagava.
Ella somrigué dolçament i amb una veu que desapareixia en el no res, li digué:
- Saps què? La teva ànima també és color de mar.
I el lliri blanc desaparegué amb ella.
Una tènue llum s’havia apagat per sempre.
Marta F.
