És sa ser tan contradictori? Sentir-se una farsa en allò que et desperta flames? Tancar els ulls i percebre’s un mateix amb tantes ganes, però amb terror a exterioritzar-ho més enllà de la pròpia mirada? I aleshores, tenir por d’haver-se tornat boig, tenir por que realment una cosa sigui incompatible amb l’altra, i que per tant sigui fals aquell foc, aquella lava? És possible dubtar d’una passió? I imagines que no. Però dubtes de tot, d’absolutament tot. I fins i tot et sents una mentida sota la foscor d’uns estels que intimiden, que sí que emeten llum pròpia. I plores perquè estàs tan confós... I les llàgrimes et cremen les galtes i hi deixen petjades negres perquè són plenes d’unes cendres que et preguntes si són tan calentes perquè estaven enceses abans de sortir del teu cos. Hi ha dies i sobretot nits en què tot sembla una farsa, una faula inventada per no caure ni haver d’enfrontar-se. Però l’ànima segueix sentint-se tan càlida...
Marta F.
Pèrdua. L'estimo. Però és tan a dins, que no sóc capaç de formular-ne paraules.
