Cementiri

Es passejava lleugera, fent petits salts irregulars sobre el terra encara mullat i ple de fang negre. El cel era totalment descobert, i tot i que havia plorat pluja durant dos dies sencers, seguia blanc com la neu. De vegades s'entrebancava amb arrels mortes que sobresortien del terra o relliscava, però de seguida es tornava a aixecar i continuava saltant per entre les làpides, gairebé dansant, somrient, alçant els braços com si fos un ocell.

Es sentia bé. No tenia records, ni mai havia vist ningú. No sabia si era viva o morta, però no sentia que aquesta qüestió tingués cap mena d'importància.

De vegades, s'aturava vora una pedra del terra, grossa, de forma irregular, amb la meitat d'un nom escrit amb lletres inintel·ligibles des de feia dècades. Baixava la mirada i veia el tros de roca que faltava, amb l'altra part del nom, l'altra meitat de la persona. Deixava de somriure i abraçava amb força aquella pedra contra el seu pit, clavant-se al cos els extrems més tallants; l'ànima de la pedra no la volia i la feria perquè la deixés anar.

Tornava a alçar-se i a donar salts en aquell indret que semblava no acabar mai. Les seves cames nues, de pell blanca, eren plenes de fang negre ressec. La sang de les ferides queia des de la seva ànima i dibuixava camins carmesí sobre la pell de cadàver.

Somreia, i de vegades tancava els ulls mentre un vent dolç li acariciava els cabells. Un vent que, tot i que havia estat bufant una eternitat, ella sentia que era nou a cada instant.

Ho anava descobrint tot: el cel, el fang, les làpides. I després ho oblidava.

Però hi havia una única cosa que no podia decidir deixar de recordar. Era l'única cosa que mai no havia descobert. I corria i dansava, però sempre tenint-la present; tancava els ulls i veia el vent i escoltava el cel perquè creia que li revelaven molt dèbilment el color d'allò que buscava. I somreia perquè creia poder ser més a prop de trobar-ho.

I un dia en què caigué al terra perquè havia relliscat, ho veié. Sentí un gran vertigen, com si anessin a treure-li brutalment tot allò que tenia a dins. Els seus ulls lluitaven per mantenir-se desperts, abocats a l'autèntica mort. Li feia mal el cor. Però fent un esforç amb les últimes forces que li quedaven, s'acostà a l'única cosa que realment havia desitjat sempre. I plorava amb llàgrimes de gust dolç, i ja no podia sentir el cel ni veure el vent. No ho faria mai més. Deixà el cos enrere, i ara només era la seva ànima blanca la que s'hi acostava.

Era una rosella petita, negra, bonica; el seu desig etern, i ara es complia. Envoltà amb la seva llum la flor. L'ànima brillava com mai ho havia fet, però cada cop s'anava fent més petita.

S'apagà del tot i un pètal més caigué, tornant-se immediatament fang en el primer contacte amb el terra: fang negre.

Marta F.