Teranyines

Quant de temps havia estat dormint? Ara ja havia recuperat la consciència però encara no podia obrir els ulls. Es passà les mans pàl·lides per les parpelles i trobà una substància estranya entre les seves pestanyes. Era molt suau, com el cotó, i semblava voler segellar per sempre aquelles finestres de llum que eren els seus ulls.

Teranyines.

Intentà treure-se-les però li feia mal i sentia que podia morir si ho aconseguia. "Ho has de fer.". "Però, i si em quedo sense parpelles?". Què més donava? No podria passar-se la resta de la seva vida amb els ulls oberts? "No. Deixa'm. Ja vull descansar.". Però en realitat, no havia pogut dormir mai.

Era tan sols inconsciència. Eren teranyines que no sabia de quin color eren. Veia punts, tot eren punts al seu cervell. No hi havia cap paraula. Bé, sí, una de la qual totes les lletres estaven desordenades però que sabia amb certesa que amagava el secret que ella estava buscant.

"Com s'obren els ulls?".

Es va tancar sobre ella mateixa de nou. Les llàgrimes es quedaven a dins dels seus ulls, acariciant-li les pupil·les. Ara recordava, i no estava segura si era la primera vegada que vivia, o si ja eren infinites les vegades que s'havia repetit aquella escena, aquell desig, aquell intent; aquella teranyina.

Es va alçar i va començar a córrer amb totes les seves forces. Volia estavellar-se contra un mur i tornar a desmaiar-se com sempre. Però no n'hi havia cap; no hi havia res, allà. Va acabar entrebancant-se amb les seves pròpies cames i caient a terra. S'havia fet molt de mal. Tot el seu cos tremolava perquè les seves terminacions nervioses, rancoroses, s'esforçaven per enviar-li tant de mal al cervell com els era permès. Es va lliurar a la sensació del dolor.

Llavors, va pensar que era el moment. Es trobava tan malament i hi havia tanta aigua ja retinguda a dins dels seus ulls i estava tan desolada i tan buida que pensà que no podia passar-li res per quedar-se sense parpelles.

Amb decisió, començà a passar les seves mans amunt i avall del seu rostre, cada cop amb més pressió.

El dolor. La llum. Volia foscor.

I després d'uns instants plens d'eternitat, la teranyina desaparegué com si fos pols de núvol, com si mai hagués existit.

Obrí els ulls.

El terra era blanc i el cel era negre. No hi havia res més. Res.

Les seves llàgrimes es barrejaven amb la sang de les ferides que s'havia fet al rostre instants abans, tanta era la desesperació amb què s'havia volgut despertar. I ara, ara no podia fer altra cosa que plorar sang.

Es deixà caure al sòl blanc i, com si fos un nadó mancat de mare, s'arraulí sobre ella mateixa. Tornà a tancar els ulls. Ja estant sota la protecció de la seva foscor i inconsciència, les ferides es començaren a curar mentre les teranyines tornaven a cobrir-li els ulls; unes teranyines que li consumien la memòria perquè estaven fetes de fils de records.

Marta F.