Decebuda

Sentia una sensació d'enfonsament general, d'ofec indolor i inconscient. Estava pansida, però no estava segura de no haver-ho estat alguna vegada. Sempre estava mirant cap als seus propis peus o a uns pocs centímetres per sobre del terra i ja creia que ho sabia tot, o almenys, que podria arribar a saber-ho tot. Però aquell dia, per un motiu que no hauria imaginat que tingués aquell efecte, havia aixecat el cap amb un moviment brusc i s'havia trobat encarada amb la realitat.

Estava decebuda. Decebuda perquè en veure-ho tot net i sense llençols imaginaris que ho difuminessin, les coses que tenia al seu entorn eren tan crues i alhora tan pures que mai ho hauria pogut imaginar. El misteri, els xiuxiueigs que de vegades creia imaginar-se i als quals anhelava poder acostar-se per entendre millor què li deien, havien quedat apagats per sempre i, el més greu de tot, mancats d'intriga i sentit, plens d'un infantilisme nascut, en aquell cas, de la ignorància. I no sentia un dolor punyent a dins que no la deixés viure, ni cap molèstia en aquelles pupil·les que mai havien vist una llum tan clara. No. Ella simplement estava decebuda per la indiferència del seu propi cos i del seu entorn davant d'una situació que, per al seu cap, encara era privada de cap font d'il·lusió.

Tot net, tot pur, tot de cristall... Però també cada vegada més cru i més buit. Tenia molt clar el seu objectiu (de fet, sempre havia sigut el mateix, per a ella): ser capaç de trobar tot el necessari per ser feliç en si mateixa, en qualsevol moment, en qualsevol situació. Però cada cop que creia avançar, els mitjans per complir-ho li semblaven més difícils d'aconseguir, més remots a dins la foscor del seu propi cos. A poc a poc i amb el pas del temps, com si ella fos un núvol gris, tot allò a què s'aferrava amb força i amb somriures i pensant que eren plomes caigudes d'àngels del cel, anava desprenent-se d'ella en forma de petites gotes que, en pocs segons, s'esclafaven contra un terra cada vegada més nu.

Però llavors, passades les estones mortes d'angoixa en què les seves òrbites, buides de brillantor, cercaven amb ànsia alguna cosa sense ni tan sols moure's, es tranquil·litzava. Recolzava l'esquena a una paret qualsevol i es deixava respirar a si mateixa. En el fons... Ja li havia passat això, oi? O potser no. "No ho sé. Tampoc importa.". La melodia dels seus pensaments cada vegada era més petita i més clara.

Continuaria. Observà amb recel les seves sabates desgastades. I llavors aixecà el rostre i mirà fixament l'horitzó, amb els ulls encesos. "Et desafio.", i féu la primera passa cap endavant.

Marta F.