Cadires desordenades i fanals de llum buida

Entrà a la sala. Tot era a les fosques. Hi havia un gran piano de cua a sobre d'una tarima de fusta vella, i un munt de cadires buides i desordenades ocupant la resta d'espai. S'acostà a una finestra que era tan alta com ella i observà com la nit havia engolit els carrers, sense deixar-ne cap rastre d'ànima; tan sols hi havia ombres de llum de fanals buida, i no hi era la lluna.

Els guants, el mocador de coll, l'abric... tot, de sobte, li feia nosa. S'apartà dels vidres i començà a treure-se'ls, plena de fúria. El mocador gairebé es trencà i li deixà una marca vermella al clatell de la força amb què havia volgut arrencar-se'l del coll. Ho tirà tot a sobre d'una cadira, de qualsevol manera. Encara es tragué el jersei de llana roja que portava i el deixà caure al terra.

Estava sufocada. S'acostà al piano i intentà obrir-ne la tapa perfectament negra i lluent que cobria les cordes, però les forces li fallaven. Segué a la banqueta, que féu un lleuger soroll sota el seu pes. La tapa de les tecles tampoc s'obria. Els pedals no es movien sota la pressió dels seus peus. Era com si ella no existís, com si fos invisible, una ànima en pena. El piano estava segellat amb cadenes de foscor que ella no era capaç de trencar.

Els seus ulls d'expressió indiferent s'envermelliren una mica, encara clavats al seu propi reflex, projectat a sobre de la superfície negra per les llums mortes dels fanals del carrer. Però parpellejà i tornaren a la seva perfecta blancor i indiferència que tantes vegades s'havia obligat a sentir.

S'aixecà de la banqueta com una ànima en pena i, lentament, baixà de la tarima per seure a l'esglaó que aquesta formava amb la resta del terra. "No haig de veure amb els meus ulls. Vull estar tranquil·la, en pau. Indiferent.". I mentre pronunciava aquestes paraules interiorment, el seu cor es doblegava i s'estrenyia i la deixava sense respiració, però els seus ulls seguien perfectament blancs i inexpressius. "És millor així. Jo sé que és millor així.".

Els guants i el mocador de coll i l'abric caigueren a terra a la vegada. Observà com la pell nua dels seus braços s'eriçava pel fred; en tenia tant...

Deixà caure una llàgrima. L'amagà de la foscor introduint el rostre entre els seus braços. Els músculs de les seves cames estaven perfectament tensats per evitar el sacseig que li produïen les agulles de fred. 

I llavors, els llums dels fanals s'apagaven. Les cadenes del piano es feien més resistents. La lluna, amagada, reia sarcàsticament. I un somriure compassiu envaïa el seu rostre, sense que pogués evitar-ho, mentre la llàgrima encara queia pel seu coll i ella es deia: "Encara no he deixat d'existir.".

Marta F.