Em mira i em buida. És un ésser fet d'ombres que apareix per la nit i no em deixa dormir. Em fixa les mans a la paret amb una corda transparent però molt forta, i després em parla. Em murmura paraules que no comprenc, però que tenen una musicalitat que només pertanyia a la meva veu fins el moment en què va començar a presentar-se a la meva ànima. El que em diu em transmet una sensació tan freda que em crec morir o caure en una inconsciència eterna. De vegades, m'explica que sóc jo qui un dia va decidir dibuixar-lo al món, però no el comprenc. Tan sols em mira mentre em parla i em buida, i quan intento amb covardia deslligar les cordes invisibles que m'immobilitzen, m'atura i les torna a posar tranquil·lament com estaven, mentre jo no hi oposo cap resistència.
Ell és un ésser fet d'ombres i amb els ulls completament negres que apareix per la nit i no em deixa dormir. Em glaça la sang a les venes i les hores de sol no són suficients per tornar a sentir calidesa. Després sempre torna amb les seves paraules incomprensibles que m'immobilitzen i em fan desitjar més que cap altra cosa baixar la mirada i deixar-la perduda eternament en un dels taulons de fusta que sempre trepitja. De vegades, m'explica que la seva veu és meva i que el miri, que l'observi de debò, sense sentir-lo però sí escoltant-lo; però jo no el comprenc i tan sols deixo que la seva música m'embolcalli amb el meu propi color mentre la meva essència va fent-se petita i freda.
Però un dia, el dia en què hagi descobert com deixar que el sol cremi la meva pell encara que la sang estigui immòbil a sota, comprendré tot allò que em deia. Entendré el fred i sabré distingir-hi tota la meva força. Reviuré i ell desapareixerà com si fos un núvol d'escuma negra que un àngel s'empassarà abans que pugui arribar allà on són els estels.
Marta F.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada