Naixement de l'esquerda

Ja ha començat a esquerdar-se. És el moment que sentia tan llunyà; com un feix de llum d’acer, avui ha perforat els meus pulmons, el meu aire, per dir-me que és aquí. Però jo no et vull. Marxa.

M’observo al mirall enmig de la nit amb els ulls completament envermellits i d’aigua. Em miro aleshores els llavis, inflats i tremolant com petites fulles. Les meves ulleres semblen més pronunciades que de costum. Recorro les asimetries del meu rostre. I un altre cop els meus ulls. Em fan por; em fan por. Estan encesos d’una foscor que no sé descriure; més encesos que mai. M’emporto els dits a les parpelles i sento una escalfor desconfortant. El cap em fa mal. Pressiono els llavis però encara mostren el mateix tremolor. Però almenys ja puc respirar.

Sembla que tot ha començat ja a trencar-se. I encara sóc com una nena petita. I em fan pena les ninetes dels meus ulls. No vull que res continuï. M’ho puc permetre? No, és clar que no. Només puc esperar que no em falti l’aire. Només puc prometre’m que mai, mai, cauré en el mateix. Mai. Mai. M’ho puc prometre? Que en la meva creació no hi hagi cabuda per a això. Perquè em fa mal. I no vull patir, és que ja no vull fer-ho més. No passava res mentre flotava, però avui he vist amb els meus propis ulls i en els meus ulls com aquest cristall ha començat a esmicolar-se, tot i que no creia que ho fes d’aquesta manera. M’esperarà algun bosc a sota, o és en realitat tan sols un miratge i cauré al no res? 

Encara que sigui egoista, no vull tornar a escoltar cap llum d’acer, cap més.

Encara que sigui egoista, no vull que perdi els seus records; vull que em miri sempre amb els mateixos ulls. Ho vull, si us plau. I ho ploro.

Encara que sigui egoista, no vull patir més. Perquè no puc suportar-ho.

M’acompanyaràs als meus somnis? M’abraçaràs i m’explicaràs com puc fer-me més forta? Em diràs a cau d’orella què és allò que estic fent malament? Em descobriràs tot allò que no entenc? Em permetràs acariciar les teves plomes i dir-te que tenen un tacte molt semblant al de les meves joies? Em deixaràs parlar-te de com eren, de com és ara ella? Així, mentre ho faci, ho oblidaré tot, i estic segura que et somriuré. Em reconfortaràs, si us plau? 

Però no ho faràs, oi? Si fins i tot em fa por escriure “Si ni existeixes...”. Prou.

Vull ser capaç de transformar l’absoluta foscor que he vist en els meus ulls en maduresa, en força, en valentia. Perquè no vull tenir por. I no vull plorar més. I vull ser capaç d’exprimir les últimes mirades que la vida m’ofereixi amb tota la intensitat amb què la meva ànima m’ho permeti, sense esmicolar-me, sense trencar-me, sense destruir-me.

Marta F.

Nit transfigurada