Trencaclosques?

No encaixen. No hi ha cap peça que encaixi perfectament amb les altres. Totes tenen formes i colors semblants, són boniques, han estat tallades amb cura i delicadesa, però cap d’elles encaixa. El creador s’ho mira i s’estremeix: tot el treball de tants anys ha acabat esmicolat per un desordre intrigant que impedeix que totes les peces formin el “tot” que ell voldria. S’emporta les mans al cap i pensa en una possible expressió facial que mostri de la millor manera tot el que està sentint en aquell moment. Però el que ell sent és un forat negre que l’engoleix, que estira dels seus ulls i dels seus llavis i de les seves mans cap a dins del seu propi cos; sent un forat negre que el destrueix. Així que no troba l’expressió buscada, sinó que quan es palpa el rostre amb els dits, es troba que ell mateix es trenca, que es desfà en infinites peces d’un trencaclosques sense solució. Pensa que és una situació estranya i, simplement, no sap què fer-ne. Cridar? Pacientment tornar a enganxar-se, una a una, cadascuna de les peces d’ell mateix que s’enfonsen al terra? No sap què fer. I quan mira al seu voltant, tot sembla buit, buit de resposta. Què pot haver fallat?, es pregunta. Si ell havia anat seguint allò que li havia semblat més lògic en cada moment, i si bé no tenia instruccions de com crear el trencaclosques complet, havia anat agafant idees d’aquí i d’allà. Però no havia funcionat, tot i la voluntat que hi havia posat. Potser hauria d’haver fet més coses, es diu. Potser hauria d’haver actuat de manera més intuïtiva, o més reservada. No ho sap. Només sap que es desfà i es trenca amb les gotes de pluja. Ja només li queda un desig, i és saber què ha fallat. Saber què fa que cadascuna de les peces que ell mateix havia tallat amb tanta cura i delicadesa, sigui independent de les altres. Potser les peces que hi falten són les que ara cauen del meu rostre, del meu cos. Potser sóc jo, allò que hi falta. Potser, quan em desfaci completament, es completi el meu trencaclosques. Potser, mori aleshores. Recull totes les peces de nou, i intenta analitzar els canvis que ha de fer-hi per obtenir l’harmonia buscada, per obtenir una única màgia, un únic paisatge. Però esta cansat. Està molt cansat. El creador està cansat i ja no sap què ha de fer.

Marta F.