L'estel del no-res

I somreia.

- Qui ets?

- No sóc ningú.

- Així mai arribaràs a ser-ho.

La corba definida pels llavis imitava la lluna que il·luminava el fons del llac. Gairebé era lluna nova.

Obria, tancava els ulls. Els tancava, els obria, que era el mateix.

Observava com una cuca de llum nascuda a la passada lluna plena passava a través del seu propi cos, eteri, transparent, inexistent.

- Qui ets?

- Vés-te'n.

- Tornaré. 

Les seves ales queien en un mortal repòs sobre un dels pètals del nenúfar. Les membranes que les formaven, que en temps llunyans en què ella encara podia volar feien de les seves ales joies de cristall, ara retenien un tel de pols de boira que atenuava la lluïssor lunar que sempre havia passat per elles.

El llac flotava a sota d'ella, en una oscil·lació perpètua.

Ella mirava la Lluna, s'alçava, i delicadament aixecava el braç cap a ella, buscant-la en un moviment lent, persistent, repetitiu. Els músculs de les ales es contreien i de seguida es relaxaven en un sospir de resignació.

I llavors es deixava caure sobre el pètal; tota ella abandonada a aquella blancor violàcia representant de la matèria. Ella, al costat del nenúfar, al costat de la cuca de llum, al costat de la Lluna, no era res, res.

- Qui ets?

- Deixa'm... Només soc la fortalesa inexpugnable del no-res...

Passava un silenci etern, i llavors escoltava:

- Tornaré.

I quan marxava, tots els seus músculs es tensaven, presoners de la desesperació que albergava en el seu interior.

I llavors, com si un fil tan transparent com ella li alcés el cos, com si tota ella hagués decidit de sobte brillar i flotar i volar, avançava unes passes, i sortia del pètal, i s'internava en el llac. Ambdós peus, ambdues ales: tota ella, a l'aigua.

I no s'enfonsava.

I somreia.

I mentre somreia i la seva pàl·lida pell es contreia en un gest dolç i amarg, els seus ulls es tornaven d'una textura cristal·lina.

Petites perles de llum es formaven sobre les seves pestanyes; i quan aquestes ja no eren capaces de suportar tot el seu pes, queien dibuixant un camí perfecte per les seves galtes, fins desembocar en els seus llavis.

I quan el seu paladar tastava el gust de les seves pròpies llàgrimes, el seu rostre es contreia en un profund crit de dolor que la feia ajupir-se i fer-se petita sobre la superfície del llac.

I quan ja no era capaç de plorar més, quan ja havia perdut el fil del seu propi pensament, començava a caminar com una ànima sense vida.

I com si fos un fantasma, una llum que no brilla, cantava. Cantava i el no-res que sentia s'omplia durant uns instants d'unes melodies que ella desconeixia, que anaven més enllà de tot: del nenúfar, del llac, de la Lluna.

I mentre cantava, plorava. I mentre plorava, somreia.

Cantava sobre el bosc, sobre la vida, sobre tot allò que sabia que mai posseiria. Sobre el llac. I cantava paraules d'amor, paraules que ella no creia que sentia.

- Qui ets?

- T'estimo... t'estimo... Ets la vida, ets la llum; deixa'm quedar-me amb tu, siguis qui siguis, siguis on siguis - deia en una tendra melodia.

I els ulls se li endolcien. I cantava amb la vista fixada al llac, i s'oblidava de la seva buidor. S'oblidava que no existia i que ella no era res.

- Vols venir amb mi?

- On ets? On ets?

- Vols quedar-te amb mi? - repetia.

I ella s'ajupia sobre l'aigua i responia que sí al no-res.

- Vull ser amb tu, per sempre més. Ningú m'escolta, ningú em sent, només tu. Si em vols escoltar, et cantaré les mes boniques paraules, i faré tot el possible per elevar-te al cel. Però deixa'm quedar-me amb tu...

I una llàgrima queia a la superfície del llac i ella creia que una mà d'aigua es formava per agafar-la.

- T'estimo tant com a la llum de la Lluna.

I tancava els ulls, i desitjava poder sentir allò que cantava. Però ja era massa tard.

- D'acord... et portaré amb mi per no deixar-te anar mai més.

I el cos d'ella es feia més feixuc i menys eteri, i començava a sentir l'aigua a la seva pell.

I somreia.

I mentre somreia, no s'adonava que les cuques de llum, que la Lluna, que el vent, l'escoltaven. Que l'observaven des de tots els racons del bosc. Els estels l'esperaven des del cel.

Ella creia que no era res.

Ella s'enfonsava, somrient.

- Qui ets? - li va preguntar la veu per última vegada.

I quan ja només quedava fora de l'aigua el seu rostre, quan estava més a prop de la mort del que mai havia cregut ser capaç d'estar; quan l'últim pètal del nenúfar ja s'ofegava, ella respongué:

- Jo... sóc un estel.

Marta F.