Entre la llum i la foscor

-       Qui és? Quan despertarà?

Tan sols una veu omple l’eterna nit, i la segueix un silenci inexorable. Fora d’aquell petit espai hi ha la gran foscor; dues fileres de llums semblen penjar de l’aire i a punt de ser engolides per la negror.

-       No ho sé. Això només ho pot decidir ella – respon una altra veu.

“Ella” és asseguda d’esquenes a una gran finestra a través de la qual es veu aquell buit. Acaricia inconscientment la nansa d’una tassa que porta buida molt de temps, i té els seus ulls d’ametlla perduts en el respatller d’una cadira vella que sempre ha estat desocupada.

Aquella petita cafeteria, on només hi són ella i dos éssers que l’observen, és l’únic punt de claror entre tanta foscor. Els llums de fora no il·luminen, tan sols marquen un camí.

-       No podem fer-hi res? Què passarà si no sap trobar la manera de tornar?

-       Llavors, com tothom, sortirà d’aquí i es transformarà en una espurna de foscor.

Quant de temps porta Ella d’aquesta manera? No ho sap; tampoc s’ho pregunta. La seva pell és pàl·lida, gairebé incolora, però el carmesí dels llavis recorda que algun dia ella era feliç, que algun dia la vida encara l’abraçava sense deixar-la anar.

La porta s’obre de sobte i deixa entrar una dèbil ràfega d’aire, aire que acaricia els lliris blancs que es troben a l’ampit de la gran finestra. El seu perfum es desplaça lentament cap a Ella i l’envaeix innocentment. I per primer cop des que és allà, tanca els ulls i una llàgrima cau dolçament sobre la nansa de la tassa, deixant un rastre de lluïssor a la pàl·lida pell. I darrere d’aquesta en cauen més, moltes més, fins que s’aixeca vacil·lant i s’apropa als lliris.

Lentament, seu al costat de les flors i les observa amb els ulls cristal·lins. Vol saber què s’hi amaga, què s’amaga darrere d’aquella fragància que ha sigut capaç de commoure la seva ànima en l’eternitat del seu malson.

I com si de sobte ho hagués entès tot, com si les sensacions que un dia va sentir haguessin tornat a la seva ànima, comença a cridar i a colpejar brutalment la gran finestra. Sap que no ha d’exposar-se a aquella negror que sembla capaç de treure-li tot, però vol seguir el camí de les llums, dels estels moribunds. Llàgrimes de dolor cauen fins que, extenuada, tanca els ulls, amb la imatge del camí de llums gravada a la seva ment. Poc a poc, la seva figura, arraulida en una cantonada de la cafeteria, es va esvaint.

-       Ho ha aconseguit. No s’ha deixat vèncer per la foscor – diu una de les veus dèbilment.

I en el moment en què és a punt de desaparèixer del tot, un tendre i dolç somriure es dibuixa en el seu rostre. És viva.

Marta F. 

Edward Hopper, Automat