Com la mort d'una gavina

(Acte V inventat per mi de l'obra de "La gavina" de Txèkhov)

Han passat dos-cents mil anys.

És de nit. Una nimfa que brilla és a sobre d’una fulla que flota sobre un llac etern d’aigua fosca. És lluna plena i tot el que no és aigua és terra inerta. Es veuen uns ulls porpres que s’aproximen a la fulla des del fons del llac.

ELL: Et veig a través de l’aigua, els teus trets difuminats per l’esmorteïda claror de la Lluna. Mires com m’acosto amb els teus ulls buits, pupil·les sense vida, girades cap a tu mateixa. Creus que només la Lluna té llum en aquest món en què dius que ja no hi ha cap ésser vivent, i et lamentes per ella perquè creus que és inútil la delicadesa amb què cada dia brilla. Dius que les cigonyes ja no es desperten cada dia inundant els camps que un dia van ser verds d’esperança de nova vida. Dius que les saltarel·les ja no omplen els boscos amb el seu etern brunzir. Dius que això t’omple de buidor, de paüra, i que estàs sola, i que tu ets l’ànima d’un món que fa temps que va deixar d’evolucionar però que encara es mou i es transforma, i que està en constant mobilitat. Dius que tot serà horror fins que jo em converteixi en pols i tu et converteixis en pols, i ens fusionem en una eterna harmonia: matèria i esperit. Ara m’observes apropant-me a tu, des del fons del llac. Em mires desafiant, intentant mantenir un posat ferm, i sento com la teva tènue veu de nimfa adverteix el no-res dels meus ulls, als quals qualifiques de terribles i porpres, i et recorden el porpra de la sang que un dia corria per les venes de les cigonyes, de les saltarel·les, i de tots els éssers mortals, i de totes les fonts que fa temps que es van assecar. En canvi, jo només veig en tu llum, i et miro amb tendresa, amb amor, com si fossis l’últim punt brillant que hi ha en aquest forat negre. I ara sortiré de l’aigua, i et podré observar completa, real, i voldré apropar-me a tu. I tu m’observaràs tal com sóc, sang, matèria, i voldràs allunyar-te, i em desitjaràs la mort. I maleiràs les lleis de l’Univers que em dicten immortal i que et predestinen a fusionar-te amb mi per aconseguir l’harmonia final. I jo t’ho diré, et diré el que penso, però com que tens les pupil·les fixades en tu mateixa no m’escoltaràs i em giraràs el rostre i diràs que només son paraules, paraules, paraules. Creuràs que t’enganyo i que et vull apagar, i així em condemnaràs. Perquè no hi ha pitjor càstig que l’odi de l’última ànima que queda a l’Univers. Baixaré a l’infern i pregaré en silenci per tu, perquè segueixis brillant. Però abans d’això, només per un cop, desitjo apropar-me a tu i sentir la teva escalfor.

Surt de l’aigua i es queda flotant a sobre, davant la fulla sobre la qual reposa l’Ànima.

ELLA: Avui hi ha lluna plena. Una ombra recorre els cels. Sembla que vola, que bat les ales. És un presagi.

ELL (La mira intensament, sense apartar la vista d’Ella en cap moment): És una gavina. Respon-me… Com és que decideixes quedar-te aquí, en aquesta fulla oscil·lant sota la lluna plena, si saps que jo sóc al llac? Com és que prediques totes aquestes coses contra mi i encara no m’has eliminat?

ELLA (Parlant amb la mirada clavada al reflex d’Ell a l’aigua): Cadascuna de les ànimes que viuen en mi t’odien. Cadascuna ha sofert durant la seva vida per culpa teva. Fins i tot la Lluna et menysprea: li has tret els fills de la seva llum. Només queda l’Inanimat, el no-res. La buidor. Tu representes això.

ELL: No saps el que dius. Segueixes el teu camí, però no estàs disposada a veure’n d’altres. L’odi que senten aquests éssers demostra que un dia van descobrir la felicitat. Em necessiten, no són res sense mi. D’altra manera, simplement arrossegarien la vida com la cua d’un vestit, deixant caure a darrere seu un camí de pètals de nenúfar trencat que ningú seguiria, perquè no tindria cap sentit. Em necessiten, com jo et necessito a tu. Necessiten la foscor per conèixer la llum.

La nimfa somriu. Acte seguit, li cau una llàgrima cristal·lina galta avall.

ELLA: Avui sento dolor, sento més foscor.  (Baixa la veu i acota el cap.) No ho puc resistir, no puc mantenir viva la llum que hi ha dins meu. Avui, recordo un dia de fa dos-cents mil anys. Recordo que unes ànimes es preguntaven quin era el sentit de la seva existència i quin camí havien de seguir; que sentien que la vida les havia portat a la realitat només per fer-les desitjar el món dels somnis. No sabien on anar, sentien amor que no els hi era tornat. Deien: “Si algun dia et fes falta la meva vida, vine i pren-la.” Però patien perquè ningú volia prendre’ls-hi. Avui recordo, i sento dolor…

ELL: (S’hi acosta uns centímetres, mentre pronuncia tendrament aquestes paraules): No ploris, no sentis, no diguis res. Cada llàgrima teva és com una fiblada pel món, per la llum de l’Univers, per mi mateix. No recordis, no pensis, no et menteixis. Escolta’m… mira’m a mi…

ELLA (Fixa la seva mirada verda en ell, com travessant-lo amb dues gèlides espases): Mirar-te és com fer la primera passa a l’infern. Allunya’t. (Ell s’apropa una mica més, ella s’arrauleix al centre de la fulla i es cobreix el rostre amb les mans.) No et suporten. Els records de les ànimes que resideixen en mi no et soporten; m’envaeixen com si em volguessin desbordar, com si jo no fos suficient per contenir tant d’odi.

ELL: Només recordem allò que mai va succeir.

Ell s’hi acosta encara més.

ELLA: Menteixes. T’odio.

ELL: Jo t’estimo. (I afegeix, mormolant-li a l’orella coberta pels cabells d’or:) Per sempre.

ELLA (posant-se de peu sobtadament i allunyant-se d’Ell tot el que li permet la superfície de la fulla): Ves-te’n, ves-te’n lluny. Perd-te en l’oceà dels meus records.

ELL: Ho faré. Descendiré a l’infern i esperaré allà el moment en què ens trobem. Sentiré horror, horror, com tu. Sentiré soledat, tristesa, dolor; però tu no em creus. Adéu.

Ell es gira, Ella allarga el braç com per aturar-lo però es deté a temps i emet un sanglot de desesperació. Immediatament, es tapa els llavis amb les mans, i resta immòbil amb els ulls molt oberts, com si hagués comès l’últim acte de la seva vida. Ell es gira i l’observa durant uns moments.

ELL (sense apartar la mirada d’ella): Avui vola una gavina.

ELLA (amb tendresa): No ho és. És l’ombra del que un dia va ser.

ELL (obre la boca com si anés a parlar, però clou els llavis i acota el cap. Llavors, baixant la veu, diu): Vine amb mi. Desapareix amb mi.

ELLA (pronunciant les paraules com si fossin un sospir): Tot és un cicle. Tot es repeteix.

ELL (acostant-s’hi una mica més): No pensis. No parlis.

ELLA (observant la gavina): Avui és com fa dos-cents mil anys. Avui desapareixeré creient que puc volar, com aquesta gavina. He deixat de viure per començar a morir.

Dues llàgrimes més rellisquen per les seves galtes. Ell alça els ulls per primer cop i fulmina amb la mirada de foc l’ombra de la gavina, que cau inerta als seus peus.

ELL: Volar no significa res. Aquesta gavina volava buscant la Lluna. Ara vola cap a l’infern.

ELLA: T’odio.

ELL: Jo t’estimo, i per sempre t’estimaré.

Ell s’hi acosta i l’abraça amb delicadesa, impregnant-se de la seva llum, que poc a poc es va apagant. Ella no es resisteix; els braços reposen a ambdós costats del seu cos, mancats de voluntat. Ell l’embolcalla amb els seus braços, i tanca els ulls, com si intentés absorbir tota la seva claror.

L’última llàgrima cau per la galta d’Ella.

L’última imatge que capten els seus ulls és l'ànima de la gavina morta.

Ambdós desapareixen en l'obscuritat. La Lluna plena s’apaga mentre es fonen en aquell contacte. Ella tanca els ulls. L’últim raig de Lluna es reflecteix a la seva llàgrima.

Després, tot va ser foscor.

Marta F.